Els meus discos favorits del 2016

D’ençà de que vam abandonar A Viva Veu que no feia cap llista del millor de l’any. Aleshores eren llistes que fèiem en conjunt, i eren força coherents. Ho separàvem per estils, format, procedència i ho posàvem per ordre. Ara que la llista l'he fet jo sol, he decidit barrejar-ho tot. A continuació veureu un llistat de discos editats o re-editats enguany i sense cap ordre concret. Els meus gustos musicals veureu que, tanmateix, són força heterogenis. A la llista hi ha House, Jazz, Psicodèlia, Disco, Funk R&B, electrònica experimental, Folk, Pop i ritmes globals. No val la pena fer distinció de gèneres, si els discos són bons. Hi ha molta música per descobrir. Ens trobem en un moment molt interessant, en el que hi ha fusió de gèneres i que es rescaten moltes perles del passat. Crec que la llista és força representativa de precisament això.

Escolteu-la i subscriviu-vos-hi, si voleu, la llista a Spotify de tots els discos de 2016 que he estat escoltant durant aquests darrers mesos.

Blood Orange – Freetown Sound (Domino Recordings)

Vaig dedicar una entrada a la banda sonora per a les eleccions Nordamericanes com a excusa per parlar d’aquest àlbum de Dev Haynes, el tercer d’aquest artista sota aquest àlies. No se exactament si és el meu disc favorit de l'any, però si encapçala la llista és perquè sí que ha estat un dels discos que més he escoltat des de que va sortir al mercat. Un disc d’R&B escrit per un artista britànic, que representa un clam a l’esperança per la crítica social i també molt original i creatiu musicalment parlant.

Yussef Kamaal – Black Focus (Brownswood Recordings)

Aquest també és un dels discos que més he escoltat darrerament, i no en va perquè va sortir al mercat fa tot just un mes, el 4 de novembre passat, sota el paraigües discogràfic de Brownswood Recordings, la discorgàfica de Gilles Peterson, qui estampa el segell de confiança en un duet de Funk i Jazz britànic que coordinen perfectament improvisació i bases electròniques de baixes pulsacions. Han parit un disc meravellós, experimental i assequible alhora.

Jenny Hval – Blood Fight (Sacred Bones)

Per a mí, aquest ha estat l’àlbum amb el que he descobert a aquesta artista noruega, malgrat ser el sisè de la seva carrera discogràfica, i el segon per Sacred Bones. Líricament se’l podria considerar conceptual, ja que traça de forma genial paral·lelismes de temàtica feminista, en el qual la menstruació hi ocupa un lloc central. Musicalment és arriscat, original i avantguardista. Comença amb melodia ambiental gairebé pop i es va enrevessant fins a esdevenir al noise.

Hailu Mergia & Dahlak Band - Wede Harer Guzo (Awesome Tapes From Africa)

Fa unes setmanes també vaig dedicar-li un post al meravellós món de Hailu Mergia, un músic etíop de referència per a l’escena musical del seu país, i que actualment treballa com a taxista als Estats Units. Darrerament ha estat redescobert per Brian Shimkovitz d’Awesome Tapes From Africa, qui n’ha editat tots els treballs de la seva discografia. El d’enguany és una fantàstica mescla d’influències que basculen entre el jazz etíop, el Groove psicodèlic i l’afrobeat menys estrident. Una autèntica delícia.

Al Dobson Jr. – Rye Lane, Vol 2. & 3 (Rythmn Section)

Un altre disc meravellós. Totalment assequible i fàcil d’escoltar. S’estructura com un gran collage d’idees entre les quals hi ha lloc pel Hip Hop futurista, el disco, l’afrobeat i el downtempo. Evidentment tot sota el denominador comú del House Music i amb una màgia per deixar-nos bocabadats amb l’art del sampler en desenes de discos desconeguts i bases de percussions meravelloses que acaben en forma de temes de nova fornada. Un disc amb molta ànima i ideal per a escoltar i deixar fluir la ment.

Xavier Baró – I una fada ho trasmuda (La Llàntia/Satélite K)

La meva devoció per Xavier Baró és profunda. La capacitat amb la que escriu lletres i les adorna amb arranjaments musicals és minuciosa. És líricament ric i sensiblement colpidor. Un romanticisme que se’t clava al cor com una daga, i un to de veu encisador i que embriaga. És un dels pocs artistes que té la capacitat de deixar-me els ulls vidriosos. L’atenció amb la qual escolto els seus discos, des de que vaig tenir la sort de descobrir-lo, és com la que un fill escolta la veu del seu pare. No puc descriure amb paraules com m’ha arribat a influir la música d’en Baró a la meva vida. Disc rere disc ha estat així, i mai falla. Enguany, i amb el seu onzè disc, en Xavier renova per no repetir la fórmula que venia utilitzant des de feia dues referències, en la que el folk cru dominava la seva inspiració. “I una fada ho trasmuda” és, potser, un cant a l’esperança. Menys fosc i trist, però més cristal·lí. Segons he llegit, ell diu que és el seu millor disc. Jo no sabria si, personalment, ho afirmaria amb tanta rotunditat. El que sí que és cert és que el disc és molt més ric en matisos, gràcies a la producció més acurada que ha corregut a càrrec de Victor Ayuso de Renaldo i Clara, amb els quals enguany també ha compartit un EP deliciós “Carla / Per Culpa De Dormir / Ja No Espero A Ningú / Desbandada De Vels” (Grans Records/Bankrobber). Un retorn musical a l'Art de la Troba.

Babyfather – BBF Hosted by Dj Scrow (Hyperdub)

Sóc un fan acèrrim de Dean Blunt, i en conseqüència aquest disc no podia no aparèixer a la meva llista del millor de l’any. Probablement és el seu disc més transgressor i difícil d’escoltar, però alhora també el més fascinant. Trenca absolutament amb els motlles d’un disc d'estructura pop, i és molest a l’oïda (because I’m proud to be...British). Un disc irreverent escrit per un punk sense cresta, per un outsider que no encaixa a la societat tal com l'entèn la majoria, i en especial els que viuen al Regne Unit. Absolutament conceptual, ple de referències i obert a interpretacions de qualsevol tipus. Un disc hipnotitzador.

VA – Screamers, Bangers and Cosmic Synths (Triassic Tusk Records)

Aquesta és la primera referència d’un segell escocès que recopila joies musicals ocultes “hard-to-find” i que ells punxen a les festes Moon Hop d’un club de la seva població. La recopilació és un autèntic calaix de sastre on hi ha des de Disco africà fins a Kraut, Jazz o New Wave. Sense cap mena de dubte, un dels temes més recomanables és “Only You (Disco Jam)” de Steve Monite, una versió del tema original que també apareix en un altre recopilatori ressenyat en aquesta llista, el “Doing It In Lagos: Boogie, Pop & Disco in 1980’s Nigeria”.

AIR – Air (Be With Records)

No se us acudeixi pensar pas que aquests son els francesos. AIR són una banda de Long Island que va estar activa durant els setanta, i que fins a avui en dia no eren més que una raresa. Gràcies a la imprescindible tasca del recomanadíssim segell anglès Be With Records, però, han sortit de l’anonimat i de les estanteries dels més reputats col·leccionistes per a trascendir una mica més en la història de la música. L’edició en format físic està increïblement cuidada i molt fidel a l'original. Musicalment podriem considerar-ho com una joia que posa en valor un dels gèneres més denostats de la història, l’AOR. Funk i Soul blanc, que també fara el delit dels més exigens pels matisos progressius i ambients setanteros. També agradarà a aquells que tinguin obsessió pel Balearic.

JGG – Derretido (Ediciones Populares) UAU (Autoeditat)

En Jordi és un dels meus musics catalans favorits des de que el vaig conèixer en persona. Diria que li he organitzat uns quants concerts amb alguns dels molts projectes que té i ha tingut en els darrers anys. Jo el tinc al mòbil com a Jordi Kana Kapila, que és un grup de pop atrotinat que tenia fa sis o set anys. Després va passar per Corte Moderno i ara combina JGG amb Kou Keri Kou, i segur que me n’oblido algun més. Jo sóc un desastre amb la memòria. En qualsevol cas, el que més m’agrada de JGG de la resta de projectes que li conec és que no s’assembla en res al que he citat prèviament. En aquest projecte personal se sent inspirat per la música concreta i la música de llibreria. Però ni rastre d’ambicions ni d'intel·lectualitats, tot al contrari. L’esperit de JGG conserva el seu estil de so atrotinat de fer música de sempre, i la voluntat de que soni poc produïda. La pàtina lo-fi hi és, i crepita perquè els mètodes de producció que utilitza són rudimentaris. Els que té al seu abast. Hi ha qui diria que és un outsider (musicalment parlant, és clar), i hi ha qui diria que és un bedroom Producer. Potser no els hi falta raó, però tot el que ha editat fins ara és meravellós i amb una ànima que no he sentit en composicions ni locals ni internacionals des de fa molt de temps.

VA – Space Echo – The Mistery Of Cosmic Sound Of Cabo Verde (Analog Africa)

Tinc pendent una entrada al blog parlant en profunditat d’aquest disc, perquè és increïble. El vaig descobrir gràcies a un dels meus segells favorits: Analog Africa. Hi ha un article fantàstic que n’explica la història a The Guardian, amb el suggeridor títol de “Com un misteriós vaixell fantasma va portar el cosmic disco a Cabo Verde”. No cal donar més pistes, perquè de debò que la història va per aquí. La meva cançó favorita del disco és “Corre Riba Corre Baixo”, una mescla de Rumba, Disco i Groove. Del millor d'aquesta llista, no en tinc cap mena de dubte.

Drugdealer – The End Of Comedy (Domino Recordings)

Malauradament per a la majoria, aquest ha estat un disc que ha passat força desapercebut. Un dels molts llançaments que Domino ha fet enguany i que enriqueixen el seu ric fons de catàleg amb desenes de joies pop com aquesta. El disc és una mostra de com la psicodèlia és qui marca el ritme en la producció musical contemporània al món anglosaxó. És clàssic i modern al mateix temps, amb arranjaments de Jazz i experimentació al més pur estil Syd Barret. No us imagineu un disc caspós en absolut, perquè sona a segle XXI. Potser us convida a escolar-lo si us dic que hi col·labora Ariel Pink.

VA – More Better Days: Funk-Mellow & Avant-Wave (HMV Records)

La botiga-segell japonès HMV Records recopila en dos meravellosos recopilatoris el llegat del segell Better Days, un dels segells japonesos d’avantguarda musical per antonomàsia i casa, d’entre d’altres Erie Ohno, Yuasuaki Shimizu, Mariah o Ryuichi Sakamato, entre molts d’altres. Tots aquests artistes apareixen llistats en ambdós recopilatoris que s’ha encarregat de seleccionar el digger japonès Chee Shimizu, que ha tingut la delicadesa de separar-los per gènere. Un dels volums repassa el llegat Funk i Disco del catàleg del segell, i l’altre està més enfocat en recopilar la part obscura i experimental. En vinil és una edició molt cuidada, i com tots els discos japonesos és car, però cal al tenir-lo.

Elektro Hafiz – Elektro Hafiz Dub (Pharaway Sounds)

El segell lleidatà Guerssen Records té unes quantes sucursals discogràfiques que editen musica desconeguda per a la gran majoria o difícil de trobar en la seva edició original. De totes les sucursals, el subsegell que personalment més em sedueix és Pharaway Sounds, que enguany ha editat vàries referències interessantíssimes de música peruana, cúmbia i altres gèneres. Tot i això, la joia de la corona del segell és la música de l’Orient Mitjà, especialment dels països Turquia i Iran. Enguany la referència estrella ha estat la d’aquest músic turc clau en el moviment Anatolian Rock de segona generació. El seu projecte en solitari és una fantàstica càrrega de Groove, psicodèlia i Funk. El mateix disc ve en una mateixa versió de remescles en clau dub.

Tee Mac – Nepa Oh Nepa (Hot Casa Records)

Tee Mac és un dels descobriments més fascinants del 2016. Fins ara una joia únicament reservada a col·leccionistes i diggers avançats. Enguany, però, s’ha editat aquesta compilació que es divideix per cares, l’Afro Soul i l’Afro Funk, on hi torbem versions de la mateixa cançó en clau d’aquests dos gèneres i altres gemes de la seva discografia. Absolutament hits trencapistes amb ritmes interessantíssims i que enamoren. El segell britànic Sound Of The Universe també ha reeditat enguany “A Night Illusion”, un àlbum imprescindible de la música afro que ocupen el podi juntament a altres compatriotes com William Onyeabor.

Soft Hair – Soft Hair (Domino Recordings)

Un altre disc inclassificable però meravellós alhora. Un dels discos de pop de l’any sense cap mena de dubte. Original, fresc, experimental però assequible per a qualsevol persona. Evidentment també és irreverent i transgressor, tant en l’aspecte musical com en l’actitud que gravita al voltant del disc. Hi ha glam i pluma, com en la resta de projectes en els quals hi col·labora Connan Mockasin. En aquest cas el projecte està liderat per Sam Eastgate d’LA Priest.

Lambchop – Flotus (City Slang)

Kurt Wagner és un dels músics amb més classe dels Estats Units, això ningú ho posa en dubte. És un autèntic song-writer amb habilitat d’adaptar-se als temps, deixar-se influenciar per les noves tendències i fluir com un líquid de tal manera que tot el que surti de les seves mans sigui digne d’ésser reconegut. L’any 2016, Lambchop ha adaptat el seu habitual pols quirúrgic en elaborar cançons d’arrel Americana per anar-se’n a terrenys jazzístic i un univers nou com pot ser la música electrònica al més pur estil Nicolas Jaar, on el paisatgisme, els ritmes pausats i les atmosferes etèries hi predominen. Al cap i a la fi és el que ha fet sempre però amb molta més inspiració encara.

Omar S – The Best (FXEH Records)

Reconec que fins a aquesta referència, a Omar S mai li havia fet massa cas. Potser era perquè mai m’havia interessat de debò pel House. Però és clar, quan de sobte entres en aquest immens univers has d’acudir a ell que n’és el maestro. Tot i això, no és bo mitificar-lo massa, perquè si el veus en directe el mite pot caure al terra. Almenys quan jo he tingut l’ocasió de veure’l, que és posa massa pesat i dur. El disc, en canvi, és una meravella i inclou talls de Deep House contemporani que contrasten amb les influències tribals i afro que té el propi gènere en les seves arrels. També hi ha talls vocals finíssims com “Ah Revolution” o el meu favorit, “On Your Way (ft. Diviniti)”

Kaytranada – 99.9% (XL Recordings)

Excel·lent disc que farà el delit de tots aquells assedegats de nous horitzons musicals poc contaminats per la dictadura musical anglosaxona. Bé, no ens passem. En realitat es tracta d’un disc d’R&B que conté dosis de Funk i molta ànima. Però per davant de tot, el debut d’aquest artista haitià és un collage colorista ple de samplers i carregat de percussions. Un disc força influenciat pel hip hop instrumental que han popularitzat tòtems com en Madlib en els darrers temps, però aportant-hi frescor juvenil. A més, el disc compta amb un munt de col·laboradors de primer nivell (Badbadnotgood, Little Dragon i el rapper Anderson .Paak).

Aged In Harmony – You’re a Melody (Melodies International)

Preciosíssima edició en vinil d’un triple set polzades que ve en una caixa meticul·losament dissenyada, i un llibret molt extens amb una informació sobre la banda, entrevistes i fotografies. Floating Points és l’encarregat de compilar tot el material de la banda i re-editar per primer cop aquest treball discogràfic tant desconegut i alhora sensacional. Un autèntic hit de disco-boogie que ha rebentat pistes de ball en moltes de les seves sessions. De fet, la mítica sessió que ell mateix comissaria en un club de Londres es deia “You’re a Melody Parties”. Per primer cop, doncs, s’ha editat de forma oficial aquest private press original del 1978 d’un desconegut grup de Detroit anomenat Aged In Harmony. És un imprescindible en qualsevol col·lecció.

Gary Blanchard – Original Soundtrack” (Domestica Records)

Re-edició d’un disc molt difícil de trobar en la seva edició original, que es va publicar a Baltimore entre l’any 86 i 87, i que ara veu la llum gràcies a la imprescindible tasca del segell terrassenc Domestica Records. Gary Blanchard podria incloure’s dins la categoria d’outsider per la manera en la qual planteja l’estructura de les cançons. Podríem considerar que planteja els temes com si fos un cantautor folk, però ho fa sense guitarra i amb l’única ajuda d’un teclat i una caixa de ritmes. La textura de la música és inquietant, sintètica i amb un punt de foscor. A les seves cançons hi predomina la veu i melodies amb arpegis sintètics. Una autèntica joia de pop estrany però meravellós!

VA – Aloha Got Soul (Soul, AOR & Disco in Hawai’i 1979-1985) (Strut)

La història d’Aloha Got Soul em recorda molt a la d’Awesome Tapes From Africa, però amb la diferència que aquest segell s’especialitza en música Hawaiana dels 70’s, especialment Disco. Va començar com un blog que recopilava música desconeguda interessant de temps ençà produïda en aquesta illa del Pacífic, la digitalitzava i la compartia a internet. L’èxit va empènyer al seu responsable a dur aquesta música a les cabines dels clubs, i posteriorment n’aconsegueix les llicències per re-editar els discos, fins al punt que el prestigiós segell Strut en va recopilar les millors perles en aquesta compilació.

Univers – Límit Constant (Famèlic)

Reconec que han hagut de passar molts discos d’Univers per les meves mans per finalment rendir-me davant del seu talent. El que havien fet fins ara no m’havia interessat personalment, però no sabria dir ben bé perquè. Potser ha estat la constància en reafirmar-se en el seu propi estil, i anar-lo polint com un diamant; o potser ha estat la seva inquietud d’anar més enllà, en treure un so profund i personal i afinar en el concepte de l’àlbum sense oblidar, òbviament, les seves fantàstiques lletres. És Hedonisme en estat pur, però concebut des d’un punt de vista personal. És un disc nostàlgic i solitari (Escolteu “Plataforma”) com una ressaca de drogues químiques però alhora capaç de trobar el contrapunt en la força de l’optimisme juvenil que transmet “Bons Nois” o “La Divisió de la Victòria”. Les bases de caixes de ritmes dels 80’s donen al disc un toc diferencial respecte les altres referències discogràfiques i intueixo que molt de les seves influències en aquest moment. M’atrau el misteri que destil·la l’àlbum i la intel·lectualitat en com l’han concebut.

Pedro Vian – Beautiful Things You Left Us For Memories (Modern Obscure Music)

Si en l’actualitat hi ha un productor influent en l’escena catalana aquest és, sense cap mena de dubte, en Pedro Vian. Amb un gust molt seleccionat ha creat des de zero un nou segell discogràfic fent-se lloc en l’escena internacional, arribant a col·laborar amb pesos pesats de l’electrònica experimental com poden ser Pye Corner Audio i Inga Copeland, entre d’altres. El seu primer àlbum en solitari sota aquest àlies és un viatge fantàstic per valls d’ambient i dub techno, on hi predominen atmosferes etèries i grooves planejadores. La seva inspiració rau en clàssics contemporanis, i això és nota. Una persona discreta que fa les coses amb cura són un els adjectius que millor descriuen la seva feina. És un disc molt bonic i ideal per escoltar per la nit en solitud.

VA – Beauty: A Journey Through Jeremy Underground's Collection

Jeremy Underground és un dj selector Francesc responsable del segell My Love Is Underground, i un arqueòleg musical de primer ordre. Col·leccionista de debò i una autèntica enciclopèdia rere els plats. En aquesta ocasió ens ha presentat Beauty, que és una col·lecció dels temes més obscurs que ha anat descobrint al llarg de la seva carrera, i ho imprimeix en una preciosa edició en vinil que ve avalada pel criteri d’Spacetalk, un subsegell del prestigiós Claremont 56, i que coordina ni més ni menys que un dels dos responsables de Psychemagyk. Musicalment el disc es força variat, i on hi trobem cançons principalment pausades: slow disco, bossa nova, arranjaments de jazz i funk crespuscular.

Altres discos que m’han agradat molt i que s’han editat enguany:

Psychemagik – Ritual Chants: Dance, Love, Beach (Eskimo Recordings)

The Caretaker – Everywhere At The End Of Time (History Always Flavours The Winners)

VA – Surinam Funk Force (Rush Hour)

Suso Saiz – Odisea (Music From Memory)

Solange – A Seat At The Table (Columbia)

Los Mirlos – Cumbia Amazónica (Pharaway Sounds)

Lifetones — For A Reason (Light In The Attic)

Juventud Juché - Movimientos (Sonido Muchacho)

VA – “Venezuela 70 – Venezuelan Experimental Rock In The 1970s" (Soul Jazz Records)

The System - The System EP (Music From Memory)

Joana Gomila – Folk Souvenir (Bubota Discos)

V.O. - Mashisha (Invisible City Editions)

Michael Boothman - Touch (Invisible City Editions)

beGun – Amma (Foehn)

VA - Doing It In Lagos: Boogie, Pop & Disco in 1980’s Nigeria (Soundway Records)

Xavier Baró i Renaldo i Clara - Carla / Per Culpa De Dormir / Ja No Espero A Ningú / Desbandada De Vels (Grans Records/Bankrobber)

Ulldeter – Cala Nova Resort (Autoeditat)

STA – Goma (Humo)

Khun Narin – II (Innovative Leisure)

George Smallwood – Loser (PPU)

Woods – City Sun Eater In The River Of Light (Woodsist)

Isaac Ulam – Ratpenat (Bankrobber)

Tversky – Introducing (Foehn Records)

VA – Digital Zandoli – Zouk & Synthetic Funk from the West Indies (Heavently Sweetness)

Shackleton & Ernesto Tomasini – Devotional Songs (Honest Jon’s Records)

Aphex Twin – Cheetah (Warp)

Lena Platonos – Sun Mask (Dark Entries)

Kokoshca - Algo Real (Sonido Muchacho)

Morrison Kincannon – To See One Eagle Fly (Spacetalk)

Pye Corner Audio – Stasis (Ghost Box)

Holögrama – Gemini (Foehn Records)

Baywaves – Only For Uz (Foehn Records)

The Outter Space – Chase Across Orion (Tucxsone Records)

Grouper – Paradise Valley (Yellowelectric)

VA – Moodyman Dj Kicks (!K7 Recordings)

Ekquinokx x – Bird Sound Power (DDS)

Steven Hauschild – Strands (Kranky)

VA- Wayfaring Strangers: Cosmic American Music (Noumero Group)

Syrinx – Tumblers from the Vault (RVNG Intl)

L.U.C.A. – I Semi Del Futuro (Edizioni Mondo)

Kiki Itomi – Karma No Kusari (Jahtari)

Fasenuova – Aullidos Metálicos (Humo)