Earin M-1, els auriculars sense fils més petits i lleugers que hem vist

BarcelonaDefinitivament, l’era dels auriculars sense cables és aquí. No hi ha mes que no veiem noves propostes tant en auriculars intrauriculars com en els de diadema. Arribats a aquest punt, potser els més tecnològicament punters són els que, dintre del segment intrauricular, opten per eliminar fins i tot el punt d’unió entre l’aparell adreçat a l’orella esquerra i l’adreçat a la dreta. És en aquest arriscat món on Earin, una petita start-up sueca, prova de fer-se un lloc entre els grans. El darrer Mobile World Congress vam tenir l’oportunitat de conèixer-los i ara us portem les nostres impressions de primera mà amb el seu producte, el Earin M-1.

El que primer crida l’atenció dels Earin M-1 és que són molt petits i lleugers. Fins i tot comparats amb els seus competidors. Gràcies a això són extremadament còmodes a l’orella. Un cop sincronitzats a un aparell, el funcionament serà absurdament simple: només els hem de treure del receptacle on es guarden i posar-los a les orelles, i la connexió s’establirà automàticament. Això sí, la durada de la bateria, que no arriba a les tres hores d’ús continuat, és francament millorable, tot i que entenem que en tan poc espai no hi pot cabre gaire bateria.

La qualitat del so és bona, especialment si tenim en compte que són intraauriculars i que són tan petits. Com és normal, pateixen una mica a l’hora de reproduir els baixos, però no és res que no sigui perfectament assumible en un dispositiu d’aquest tipus (no poden competir amb els de diadema). Això sí, no incorporen micro i, per tant, no serveixen per mantenir trucades telefòniques sense mans.

El principal problema que li hem trobat als Earin és la sincronització entre els dos auriculars. La forma de connectar-se al telèfon (o dispositiu origen) és la següent: l’auricular esquerre és qui gestiona la connexió amb l’aparell que conté l’àudio, i llavors sincronitza el so rebut amb l’auricular dret. Per un problema tecnològic (els dos auriculars parlen entre si mitjançant Bluetooth en lloc d’amb altres tecnologies més tolerants amb travessar cranis humans), aquesta sincronització no és sempre perfecta. És cert que de seguida es corregeix, però succeeix amb certa freqüència i arriba a ser prou molest en segons quins entorns, ja que l’auricular dret queda en silenci durant uns moments. Una vertadera llàstima.

Una característica que ens ha agradat molt d’aquests auriculars és que no requereixen estar al seu lloc per funcionar, cosa que permet, per exemple, fer-ne servir un de sol (per aquells moments on volem tenir una orella lliure). I, encara més útil, ens permet compartir els auriculars amb algú altre, i que cadascú faci servir un dels dos auriculars, com s’ha fet tota la vida amb els de cable però sense aquelles estrebades tan característiques (i molestes) quan un dels dos oblidava que estava compartint auriculars.

Quan no es fan servir, els auriculars descansen a un receptacle de forma allargada que fa les funcions de carregador. Aquest receptacle té una bateria interna que dóna per carregar els Earin M-1 tres vegades, i una connexió MicroUSB per tal de carregar-lo des de qualsevol endoll USB. És lleuger i còmode de dur a tot arreu. Només hi trobem a faltar un indicador que ens informi tant del nivell de càrrega de la bateria interna del carregador, com de la mateixa bateria dels auriculars, ja que sempre anem una mica a cegues. Amb una mica d’atenció no ens quedarem mai sense energia, però amb uns simples indicadors la tasca seria molt més senzilla.

Earin posa a disposició dels usuaris una app que permet ajustar algunes característiques dels M-1. Bàsicament, a més a més de comprovar l’estat de la bateria del dispositiu, podrem balancejar el so entre els dos auriculars i, especialment, augmentar els baixos (bass boost) del so en general.

A la capsa trobem, a banda dels auriculars, el carregador i el cable per carregar-los, uns adaptadors per subjectar-los millor a les orelles. En teoria estan adreçats a quan fem exercici o situacions amb moviments bruscos, però hem de dir que, fins i tot sense aquests adaptadors, mai ens ha caigut un auricular de l’orella. De fet, ni tan sols ens ha semblat que hagi estat a prop de fer-ho. La subjecció, degut segurament a la petita mida i poc pes, és extremadament segura sense cap afegitó.

En definitiva, estem davant d’un dispositiu molt prometedor, que quan funciona (que és la gran majoria del temps) ho fa molt i molt bé, però que té alguns problemes que el fan perdre punts, especialment si el comparem amb la competència. Podeu comprar-los a la seva web. En la conversa que vam mantenir al MWC ens van avançar que estaven preparant una segona revisió de l’Earin, anomenat M-2, que encara no té data d’arribada al mercat. Fins i tot vam poder provar un prototip d’aquesta nova versió i realment la cosa promet, ja que, a més a més d’incorporar petites millores que li escauen molt bé al dispositiu, els problemes de sincronització entre les dues oïdes havien desaparegut del tot.