El perquè del conte "L'he perdut"
M'agradaria explicar-vos perquè vaig escriure el conte L'he perdut.
A la meva àvia, aquella persona forta, valenta, decidida i molt presumida a qui jo volia assemblar-me quan fos gran, li van diagnosticar Alzheimer. Coincidint amb el seu diagnòstic, jo vaig anar a viure a l’estranger. La seva malaltia i el fet de viure a fora van ser els detonants per tal que jo comencés a escriure. El primer que vaig posar amb paraules van ser els records que jo tenia de la meva àvia. Li vaig escriure un bloc perquè, il·lusa de mi, em pensava que d’aquesta manera ella no oblidaria les estones que vam passar plegades. Evidentment que ella ho va oblidar tot. El meu nom, qui era jo, totes les vegades que m’havia bressolat amunt i avall del passadís, mentre em cantava una cançó de bressol... la seva força es va tornar tendresa. Aquells ulls magnífics multicolors que sempre havien mostrat seguretat, em miraven esporuguits. I, malgrat tot, era ella. La meva àvia. La meva àvia estimada. Tres records se li van fer inesborrables:
- el nom de la seva mare.
- el joc de ralet, ralet.
- la seva cançó preferida.
I jo la recordo cada dia. A vegades la recordo de quan era forta i valenta, i jugava amb mi a pilota, o cuinava aquelles aletes de pollastre a la brasa. A vegades la recordo poruga i absent, mentre li agafava la ma i li repetia que l’estimava. Sempre la recordo a ella.
Després del bloc amb els seus records, el meu desfici per escriure va augmentar, i avui encara dura. Voleu saber un xic el que faig? Aquesta és la meva web: www.roser-rovira.com
Gràcies, iaia!
I recordeu que si voleu treballar el conte amb la canalla podeu recuperar el meu post anterior.
