L'he perdut

-Nena! - Diu l’àvia.

-Què vols, iaia? - Respon ella.

-Em sembla que he perdut una cosa. M’ajudes a buscar-la? Mira aquí sota. - Diu l’àvia, assenyalant el sofà.

La nena s’ajup i mira a sota el sofà. Però allà sota és tot molt fosc, no hi ha manera de veure res.

-No, iaia, aquí no hi ha res.

-I a sota d’això? - Pregunta l’àvia, indicant els coixins.

La nena aixeca, un per un, tots els coixins. Però a sota tampoc hi ha res.

Llavors, l’àvia i la nena, agafades de la ma, s’encaminen cap al menjador. La nena furga per sota de les cadires i de la taula, però allà tampoc hi troba res. Juntes, van cap a l’habitació de l’àvia. La nena mira a sota el llit i tampoc hi és, allò que l’àvia ha perdut. Mira entre els llibres que hi ha arrenglerats a l’estanteria. Res de res. Surten al jardí. Observen fixament el seu entorn, però no hi ha res que sembli fora de lloc. Donen la volta al seu arbre preferit, per veure si a prop de les arrels, o potser entre les branques, s’hi ha quedat enganxada alguna cosa. Tampoc. Tornen a entrar a casa i es dirigeixen cap a la cuina. La nena obre el pot de farina, el de sucre, el d’arròs i fins i tot el de les galetes prohibides, però allà tampoc pot trobar el que la iaia ha perdut. De sobte, la seva mare, que feia estona que les anava seguint amb la mirada, li pregunta a la nena:

-Helena, què busques?

L’àvia, llavors, esbossa un ampli somriure. Finalment! L’ha trobat! 

-Helena! Em dic Helena! - Diu l’àvia, contenta de recordar el seu nom!

La nena i la mare es queden mirant fixament a l’àvia. L’àvia es diu Helena, com la nena. L’àvia té una malaltia que es diu Alzheimer, i que li fa oblidar les coses. Cada dia n’oblida alguna d’important. Avui havia perdut el seu nom. Però quan la mare ha cridat a la nena, l’àvia ha recordat que ella també es diu així! Està molt contenta! Ha recuperat el seu nom!

-Iaia! Saps que jo em dic com tu? - Li diu la nena a l’àvia, mentre l’abraça molt fort.

I l’àvia Helena, contenta amb aquella abraçada, li va fent petonets molt petits a la seva neta, petons infinits, dolços i tendres, suaus i minúsculs. Abans de la malaltia, l’àvia li cuinava unes patates rosses boníssimes i cruixents, jugava a pilota al jardí, l’empaitava amunt i avall per fer-li pessigolles, i li tallava un tros de gelat més gran del compte, d’amagatotis de la mare. Ara, l’àvia no sap fer tot això, i no recorda que abans ho havia sabut fer. A vegades, la Helena es posa trista perquè l’àvia no la recorda ni a ella. Però avui està contenta, perquè l’àvia li està fent els petons més dolços del món!