Abraça’m fort

La Laura té por. Té por de tot. Perquè sap que els monstres la vigilen i estan a tot arreu.

Quan l’àvia marxa de vacances, la Laura té por del monstre de l’oblit, que és llargarut i de pell fina de color taronja, i que li xiuxiueja a l’orella que l’àvia no tornarà. Però l’àvia torna i, mentre abraça molt fort a la Laura, que se li ha agafat de les faldilles i no la deixa anar, el monstre desapareix entre la boira.

A la Laura li fa por anar a collir bolets al bosc, perquè creu que un monstre en forma d’os gegant i de pèl blanc, l’espera amagat darrere d’una roca i se la vol menjar. Però l’àvia espanta aquests tipus de monstres trepitjant branquillons secs del terra i parlant alt, perquè marxin cuita-corrents.

A la Laura no li agrada anar en bicicleta, perquè té por que el monstre dels peus gegants la faci caure. Un dia va caure anant en bicicleta, però l’àvia li va curar la ferida amb aigua de farigola i el monstre dels peus gegants es va esvaïr del seu costat, tornant-se pols. 

També li fa por menjar massa ràpid, perquè el monstre pelut de color verd se li pot ficar a la gola i fer que s'ennuegui. Però l’àvia sempre se n’adona, i li fa beure un bon glop d’aigua, per fer que s’empassi avall el monstre, ben avall, i desaparegui ben endins.

A la Laura li fa por quedar-se a les fosques a l’hora d’anar a dormir. Li fa por que hi hagi un monstre en forma de pop gegant de tentacles roses que se la vulgui menjar. Però l’àvia s’asseu al seu costat i sempre la tranquil·litza, cantant-li la seva cançó preferida, Torna, torna Serrallonga, dels Esquirols:

Del cor de les Guilleries

sortirà un gran espetec

que en farà ressons de guerra

a les parets de Tavertet.

Des de Sau a la Cellera,

des del Far al Matagalls,

el trabuc d'en Serrallonga

tornarà als amagatalls.

Torna, torna Serrallonga

que l'alzina ens cremaran,

que ens arrencaran les pedres,

que la terra ens robaran.

Els nens i nenes amics de la Laura sempre se’n riuen d’ella, quan els hi explica tots els monstres que viuen al seu costat.

-Apa, Laura, no siguis exagerada! - li diu l’Èlia, amb una gran rialla.

-Tens massa imaginació!- diu l’Ernest, esbufegant.

-Ets massa complicada! - diu la Mireia, una mica enfadada.

-Suposo que no et creuràs tot el que expliques, oi? - diu l’Oriol, amb cara de setciències.

I res de res, els amics de la Laura no es creuen el que ella els explica, i això que els dona un bon munt de detalls! Que si el monstre taronja sembla molt llefiscós, que el monstre del bosc té un rugit que fa tremolar, que si els peus del monstre dels peus gegants fan molta pudor, que si els pèls del monstre pelut fan picor, que si els tentacles del monstre de sota el llit fan moure els llençols... Però no hi ha manera que ningú se la cregui.

-Iaia! - diu la Laura, tota trista, mentre l’abraça-. Ningú em creu, iaia! Ningú veu els monstres que veig jo!

I la iaia l’abraça, li fa un petó al cap, i la bressola un xic, per tranquil·litzar-la. 

Un bon dia, però, apareix un monstre gegant. Negre, rodó i immens, fa cara de pocs amics, i atemoreix a tothom.

-Grrr!!!!!!! - va cridant el monstre negre, mentre es passeja pels carrers del poble de la Laura, alçant les potes i obrint una boca molt gran.

Té a tothom atemorit! I tots corren depressa a tancar-se a casa seva! Tanquen portes i finestres i es queden ben quiets a dins de casa, esperant que aquell monstre no els ataqui. La Laura, com tots els altres, es tanca a casa.

-Iaia! - crida la Laura, més espantada que mai, tot tremolant-. Iaia, el monstre negre ens agafarà?

I la iaia l’abraça fort. Molt fort.  Es queden totes dues en silenci una bona estona. La Laura pot escoltar les passes del monstre negre, que passen molt a la vora de casa seva. I es queda quieta, molt quieta, dins de l’abraçada de l’àvia. Si, té por. Però l’abraçada és tan càlida, tan dolça, tan suau, que la Laura aconsegueix tranquil·litzar-se un xic. I es deixa perdre en aquella abraçada de l’àvia. Passa una bona estona. I una altra estona. Enmig d’aquella abraçada, la Laura ha perdut una mica la por. Passa encara més estona, i una mica més. 

-Iaia, ha marxat, el monstre? - pregunta la Laura, sense deixar d’abraçar a l’àvia.

-Em sembla que sí, nineta - diu l’àvia. I li fa un petó al cap.

Les dues desfan l’abraçada i, molt a poc a poc, s’atansen cap a la porta. Ja no el senten.  Obren la porta lentament i miren cap a fora. Ja no el veuen. La Laura està molt contenta!

-Iaia, el monstre ha marxat! Se n’ha anat! - diu la Laura mentre l’àvia se la mira amb aquella mirada plena de dolçor.

-Iaia, si torna, abraça’m fort! I entre totes dues el farem desaparèixer! El farem marxar ben lluny, ben lluny, d’acord? - diu la Laura, somrient.

-Sí, petita - respon l’àvia-. Si torna, t’abraçaré molt fort.