La relació de Salvador Espriu amb Barcelona, pàgina a pàgina

BarcelonaSalvador Espriu va néixer l’any 1913 a Santa Coloma de Farners, però va arribar a Barcelona de ben petit, quan el seu pare, que era notari, va guanyar una plaça a la capital catalana en unes oposicions. Un llibre editat per l’Ajuntament de Barcelona mostra la relació del poeta amb la ciutat a través de les seves obres.

Espriu i Barcelona. Al principi va ser Lavínia, és el títol del llibre que signa Ramon Balasch, que va conèixer Salvador Espriu de ben a prop, perquè en va ser el secretari personal. El mateix literat explicava la seva relació amb Barcelona, a la qual anomenava Lavínia en la seva obra, en una entrevista publicada a La Vanguardia, el gener del 1985, pocs mesos abans de morir: “Lavínia la veig gairebé sempre amb un punt de crítica, amb un punt d’ironia i, de vegades, de sarcasme, però això no vol dir que jo, a la meva estranya manera, no estimi profundament Barcelona”.

Ramon Balasch introdueix el lector, al principi del llibre, en la història i la família de l’escriptor i explica qui eren els avis i els pares i com la història familiar i les vivències d’infant i de jove van marcar la seva manera de ser. L’àvia paterna de Salvador Espriu, ja vídua, va deixar Arenys de Mar amb els seus quatre fills per instal·lar-se al carrer de Trafalgar de Barcelona.

Posteriorment, el pare de l’autor es va establir a Santa Coloma de Farners per exercir la seva professió de notari. Allà van néixer tres dels seus cinc fills, entre ells, l’escriptor. Ara bé, tal com recalca Balasch: “Tant Espriu com el seu pare eren molt urbanites. De fet, aquest és el motiu del llibre, demostrar que Espriu és molt més un autor barceloní que de Santa Coloma de Farners, on només hi va néixer i d’on ell no tenia cap record, o d’Arenys”.

La ciutat de les cendres

Ramon Balasch explica: “En l’obra d’Espriu el mite de Lavínia (Barcelona) és anterior al mite de Sinera, que, en realitat, en paraules del mateix Espriu, no es referia a Arenys, sinó a la paraula llatina que vol dir cendra, perquè per a ell Barcelona va passar de ser la ciutat de les bombes a ser la ciutat de les cendres”.

El llibre està estructurat en quatre apartats que divideixen la vida d’Espriu en quatre períodes cronològics: 1913-1929: Barcelona, la ciutat on va créixer; 1930-1939: el mite de Lavínia; 1940-1959: el mite de Sinera, al cor de l’Eixample de Barcelona, i 1960-1985: El comunicador, entre el crit i la càbala.

Espriu i Barcelona comença, però, amb una mena de pròleg on Balasch explica que el poeta va renyar Maria Aurèlia Capmany perquè aquesta va escriure que el pare d’Espriu, el notari, no havia abandonat les seves habituds d’home de poble. El llibre acaba amb un epíleg on l’autor recupera el tema del principi del llibre i defensa que els Espriu, pare i fill, eren el prototip del perfecte urbanita.

Cada capítol està precedit d’un fragment del mapa de la ciutat on hi ha localitzats els punts de Barcelona relacionats amb l’escriptor i amb la seva obra. I després d’un text introductori on Balasch explica què van suposar aquells anys en la vida i l’obra d’Espriu, es reprodueixen fragments d’obres de l’escriptor que ajuden a entendre la seva relació amb Barcelona.

Balasch acaba el seu llibre proposant que, com a homenatge a Espriu i a la generació que va viure “per salvar-vos els mots”, s’erigeixi, a la cruïlla del passeig de Gràcia amb l’avinguda Diagonal, alguna mena de monument dedicat a totes les llengües perseguides del món.