Homare Sawa: "Vam estar a punt de no jugar el Mundial per Fukushima"

És la millor jugadora FIFA 2011, campiona del món amb la selecció del Japó i màxima golejadora del Mundial d'Alemanya, amb cinc gols. És un ídol al seu país. Això l'ha situada en el primer pla mediàtic, però no hi està gens còmoda. És al mig del camp, envoltada de companyes i rivals i amb la pilota en joc, on ella vol manifestar-se i demostrar per què als seus 33 anys li arriba ara l'èxit.

Heu estat a Barcelona per fer una gira de pretemporada amb l'INAC Kobe Leonessa. Com valores l'estada, t'esperaves aquesta acollida?

No és el primer cop que visito Barcelona, una ciutat que m'agrada força pel menjar, boníssim, i la gent, que és molt oberta i simpàtica. Però sí que és la primera vegada que puc aprofitar l'estada per veure en directe un partit del Barça al Camp Nou i un entrenament, i això és fantàstic. A més, vam jugar un amistós contra l'equip femení al Miniestadi i va ser una experiència bona per a tots: les jugadores més joves, que no tenen l'ocasió de jugar partits internacionals amb la selecció, van poder enfrontar-se a un equip estranger i el club va tenir repercussió.

Ha canviat molt la teva vida després de la Pilota d'Or i l'èxit del Mundial, després d'un any tan complicat al Japó per Fukushima?

Al Japó hem patit una època de pànic i por. Va morir molta gent. Vam estar a punt de no anar a Alemanya, perquè algunes jugadores van deixar d'entrenar-se pels problemes derivats de Fukushima. Però les coses van anar molt bé, vam jugar amb la força de tot el país i ara el Japó s'ha aferrat a nosaltres per tenir esperança i tirar endavant. Això ens omple d'alegria i volem seguir aportant il·lusió a la nostra gent.

Aquest estiu es juguen els Jocs Olímpics a Londres. Sentiu la pressió de ser les favorites?

No! Els Jocs i el Mundial són dues competicions diferents, no tenen res a veure. Som campiones del món i aquest títol ja no ens el poden prendre. El nostre llistó olímpic és un quart lloc, ni tan sols una medalla. Millorar això, en tot cas, és el nostre repte, però ho fem sense pressió perquè no defensem res als Jocs.

Has jugat als Estats Units en diverses etapes de la teva carrera i has disputat cinc Mundials des del 1995. Què ha canviat als EUA i al Japó des d'aleshores?

Econòmicament, la lliga americana sempre ha volgut ser la més potent, però encara hi ha molta diferència entre les jugadores que cobren molt bé i les noies que no veuen ni un duro. A la meva època pagaven realment bé! Però, esclar, si no hi ha un control més estricte sobre això, passa el que passa amb la WPS. A la Nadeshiko League del Japó no hi ha tanta diferència de salaris i som més estrictes en l'entrenament, l'actitud és més disciplinada.

Fins fa ben poc el ritme del futbol femení asiàtic el marcava la Xina. Com vius aquesta rivalitat i com t'expliques que ara ja no siguin la potència que eren abans?

La Xina no ens interessa als japonesos! [Riu.] El nostre gran enemic, ara, és Corea del Nord, on s'estan fent les coses molt bé i tenen un equip molt perillós, molt fort. A la Xina organitzen molt malament el seu futbol base i les veteranes no troben el relleu en les joves, perquè no hi ha un bon control sobre elles. Al Japó treballem amb més serietat i amb més ordre sobre això.

Explica'ns com és una sessió d'entrenament a l'INAC.

Ui, això és cosa de l'entrenador! No som gaire de córrer i tot el treball físic el fem amb pilota. Fem moltes possessions, molts jocs dinàmics. No tenim exercicis tan rígids com la gent es pugui pensar.

Has pogut jugar amb algunes de les millors jugadores de la història, com Mia Hamm, Birgit Prinz o Marta, i també contra elles. El teu nom és la referència ara, però qui admires?

Com a futbolista, em quedo amb Marta. El que ella fa amb la pilota ho he vist fer a molt poques jugadores. Però, com a caràcter, la millor és Abby Wambach. És una líder.

Què vols ser quan pengis les botes?

No m'agrada pensar gaire més enllà del dia a dia, que és el més important. En el futur vull ser mare. No m'imagino com a entrenadora, però sí que m'agradaria contribuir a millorar la situació de les futbolistes joves del Japó, on no tenim lligues ben estructurades per edats. Potser no des del camp, però sí des de la Federació. Crec que es pot fer molta feina encara i m'agradaria dedicar-m'hi quan em retiri.