Els orígens eròtics d''Els segadors'

Barcelona."Segador, el bon segador, quantes garbes n'heu lligades? / Trenta-vuit o trenta-nou, i a la raia de coranta! / Més en lligaria jo si el lligador no es blincava! / Ja li'n donarem aliment: cop de ous i botifarra". Aquesta cançó viril i entusiasta, en què uns segadors força optimistes o fatxendes són capaços de tenir l' eina a punt trenta-vuit o trenta-nou vegades, és l'origen de l'himne nacional de Catalunya. El músic i professor d'etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona Jaume Ayats ho demostra amb dades i documents al llibre Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional (Avenç).

Segons Ayats, aquesta versió força més pujada de to que l'actual la cantaven els segadors per animar-se mentre treballaven de sol a sol. El tema, conegut com Els tres segadors i la dama, descriu com aquests joves ufanosos baixaven de les muntanyes i la mestressa, impressionada per la visió de la seva falç , enviava la criada per manegar una cita. Quan el segador pujava l'escala, la mestressa el rebia amb una insinuació: "Segador, el bon segador, voleu segar un camp de civada?"

La melodia era força popular a l'època tant aquí com a "gran part de l'Europa llatina", assegura Ayats. Ara bé, ¿com acaba aquesta melodia eròtica convertint-se en un un himne nacional que anima a aixecar les armes, no les virils, sinó les bèl·liques? Poc després de la revolta del 7 de juny, diada de Corpus del 1640, es va escriure una balada que narrava els abusos i rapinyes de les tropes castellanes a Catalunya. "Era una balada clarament de propaganda política que animava els pagesos a aixecar-se en armes", explica Ayats. "El qui va fer la cançó -continua Ayats- va aprofitar la melodia de l'altra versió més eròtica, perquè molta gent la coneixia".

Va passar el temps i la cançó va caure una mica en l'oblit. Al segle XIX, diferents sectors catalanistes van començar a reclamar un himne català. A finals d'abril del 1892, va sortir a la venda Les Cansons Populars Catalanas recullides i armonisadas por Francisco Alió . La cançó Els segadors era una més i va ser tot un èxit. "Alió ha substituït la lletra obscena amb què es canta a Vic per una altra més adequada a l'esperit de la melodia", assegurava a l'època un crític de La Vanguardia . El poeta Jacint Verdaguer havia proporcionat la versió més política a Alió, i ell la va barrejar amb la versió eròtica que li havia ensenyat el canonge vigatà Jaume Collell. Sorprèn que un eclesiàstic cantés cançons verdes amb tota tranquil·litat. En aquella època, però, "no tenien perjudicis, tant Collell com Verdaguer provenien de classes populars i a la plana de Vic qui no cantava no era ningú", explica Ayats.

La paròdia

L'ocasió per convertir Els segadors en himne va arribar el 6 de març del 1897. Sota l'impuls de la Unió Catalanista, quaranta entitats catalanistes van presentar al cònsol grec un missatge escrit per Enric Prat de la Riba de solidaritat amb l'annexió de Creta a Grècia. Els cors de Catalunya Nova i Orfeó Català van intentar cantar Els segadors però la policia va dissoldre l'acte. La popularitat de l'himne va anar augmentant i, fins i tot, va aconseguir entrar a la catedral de la burgesia: el Liceu.

Amb el temps es va canviar la lletra i hi va haver polèmiques molt enceses. Sigui com sigui, l'himne es va estendre com una taca d'oli. Fins i tot el pintor, escriptor i dramaturg Santiago Rusiñol en va fer una paròdia el 1902, que no va fer gens ni mica de gràcia als sectors més catalanistes. L'himne nacional també va patir la censura, el silenci, l'exili i la clandestinitat.

Els segadors

-Segador, el bon segador, voleu segar un camp de civada?

-Prou la'n segaria jo si sabés on t'é sembrada [...]

-Segador, el bon segador, quantes garbes n'heu lligades?

-Trenta-vuit o trenta-nou, i a la raia de coranta!

-Més en lligaria jo si el lligador no es blincava!

-Ja li'n donarem aliment: cop d'ous i botifarra.