Els nostres dinosaures del rock
BIÒGRAF DE SOPA DE CABRAN'hi ha prou amb la dicotomia que es va viure ahir per entendre per què es van vendre en tan poques hores les entrades per al concert de Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi: mentre els periodistes se'n reien i es preguntaven incrèduls com s'ho farien per omplir-lo, les xarxes socials treien fum de tantes persones que demanaven l'hora exacta en què es començarien a vendre els tiquets per pànic a quedar-se'n sense.
Sopa de Cabra ho té tot per omplir el Sant Jordi. Un sac de cançons que han seguit lligades a les emocions de milers de catalans, que sonen encara a algunes ràdios, al fil musical de botigues i grans magatzems, a les escoles i als cotxes amb pares i fills. Des de L'Empordà fins a Camins , passant per El boig de la ciutat o El far del Sud , la quantitat de hits és només comparable a la d'Els Pets. Però als de Constantí se'ls pot veure cada any en concert, i als Sopa no. I això és una gran motivació per anar al Palau el 9 de setembre.
Fem memòria. Els Sopa ho van deixar córrer fa deu anys en honor de multituds amb una gira apoteòsica per tot Catalunya i les Illes que va culminar amb sis actuacions seguides al Razzmatazz de Barcelona (entre quinze i vint mil persones) i un memorable comiat a Girona amb 20.000 fans més. Aquest èxit no era flor d'un dia, ja venia de fa 25 anys, quan amb una sola maqueta i sense disc al carrer ja havien omplert un pavelló. En els anys 90 i 91 tenien una mitjana de 120 concerts l'any, és a dir, un de cada tres dies eren sobre l'escenari! Totes aquestes actuacions tenien lloc a Catalunya i a les Illes, i amb alguna excepció al País Valencià. Les xifres eren espaterrants: entre 300.000 i 400.000 persones cada any! Si van batre el rècord de vendes d'un disc doble amb més de 100.000 exemplars per Ben endins … ¿com pot trobar estrany un periodista ben documentat que d'aquest ball de xifres en surtin 17.200 nostàlgics? Perquè la pregunta és: hi ha algun català que no hagi vist mai els Sopa de Cabra?
Doncs la resposta a aquesta qüestió és un altre motiu per omplir el Sant Jordi. Existeix una generació jove que ha crescut escoltant a casa les cançons dels Sopa i que no els ha pogut veure mai en directe. El concert és idoni com a sortida familiar: pares i fills junts, units per la música. Per rematar l'estratègia de màrqueting, la data escollida ha estat perfecta: el cap de setmana de la Diada Nacional de Catalunya. Oi que un dels factors que van catapultar el fenomen del rock català als anys 90 va ser l'identitari? Els U2 i la Madonna pertanyien a tot el món, però els Sopa i Els Pets eren els nostres herois. Joves de procedència rural que es van reivindicar davant del centralisme de Barcelona fent servir sense complexos i normalitzant la llengua del poble en el rock-and-roll , parlant del nostre entorn igual que ho faria un americà o un britànic del seu, amb un ritme fresc i ballable, encertades melodies i lletres amb molta personalitat. Els Sopa eren, per molts catalans, més que un grup.
Rebels grenyuts i valents
Però jo encara diria més: van ser els més valents. Els pioners dels grans reptes de la seva generació. Van abanderar l'esperit rebel dels grenyuts, van obrir un circuit de rock aleshores inexistent a Catalunya, van fer-se coneguts a Espanya, van viure com les grans estrelles pagats per una multinacional i van rebre pedrades per atrevir-se a cantar en català a Madrid i en castellà a Catalunya. Van passar de vendre 100.000 discos a 5.000 i van ser capaços de ressuscitar en quatre anys per compassar el seu millor àlbum, Nou , tornar a la glòria i plegar quan eren dalt del cim. I aquesta èpica, i el temps, ha alimentat l'atractiu del mite.
Per això els honora que tornin amb un nou repte: ser els primers rockers en llengua catalana que omplin sols un Palau Sant Jordi amb entrades de pagament. I l'han guanyat en qüestió d'hores. Ara cal exigir-los responsabilitat. Si el públic ha respost a la venda d'entrades com si fos el retorn dels Police catalans, ells també han d'oferir un xou que hi estigui a l'alçada. Som al 2011 i no val una tarima i les cançons de sempre, com si fos una festa major, sinó una escenografia i direcció artística com els grans dinosaures del rock. Perquè els Sopa ja són això: els nostres dinosaures del rock.
