La il·lusió populista

La jornada del 15 de juny ja forma part de la història, pel gran impacte social que han tingut el setge del Parlament i les agressions als diputats per una massa vinculada als indignats . El concepte de democràcia "autèntica" (la que emana d'una assemblea popular sobirana) manifesta ara una clara deriva antiparlamentària, en percebre la classe política com una oligarquia que utilitza la voluntat popular en profit propi i el Parlament com el seu símbol.

Aquest episodi és un resultat -no l'únic- de la tendència a afirmar una democràcia plebiscitària i crítica amb els partits tradicionals que últimament es dóna a Catalunya. Ho il·lustra que la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), que ha volgut recollir "la veu del poble", hagi aconseguit en els últims comicis locals un cridaner progrés electoral (62.111 vots, el 2,16% del total, i 101 regidors). Però la voluntat d'escurçar distàncies entre representants institucionals i representats, juntament amb l'extensió de la desafecció política, ha adquirit un protagonisme creixent de dos anys ençà i conforma una "política de l'antipolítica" escenificada fins ara en tres actes: les consultes populars sobre la independència; l'eclosió de marques polítiques noves -CUP, Solidaritat Catalana per la Independència (SI), Ciutadans (C's) i Plataforma per Catalunya (PxC)-, i, últimament, el moviment dels indignats .

Primer acteLes consultes sobiranistes

Van ser la primera manifestació d'aquest neguit (al marge de les enquestes), a partir del plebiscit d'Arenys de Munt del setembre del 2009, a iniciativa d'un regidor de la CUP. La controvèrsia que va suscitar el fet que el govern espanyol s'hi oposés va fer que s'estenguessin com una taca d'oli i es van succeir en diverses jornades fins a l'abril del 2010, amb la participació del 18,9% del cens previst.

Més enllà de la demanda d'independència, el seu rerefons posa de relleu la doble desafecció política regnant a Catalunya: envers a la classe política pròpia (els plebiscits els van organitzar entitats de la societat civil al marge dels partits) i envers Madrid, metàfora d'una Espanya on Catalunya no troba l'encaix satisfactori. Les consultes van conformar una gimnàstica participativa a les urnes i van fer real el miratge d'una democràcia directa.

Segon acteL'èxit dels nous partits

En aquest marc, els episodis de corrupció d'abans de les eleccions autonòmiques del 2010 -casos Palau i Pretòria- van escalfar més l'ambient crític contra la classe política: al gener, el Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió va mostrar que els polítics eren el segon problema pels catalans, després de l'atur.

Els resultats dels comicis van portar la consolidació de C's al Parlament, l'ingrés de SI i el creixement de PxC. I és que malgrat que aquests partits enarboren banderes identitàries diferents, comparteixen l'afany de conformar moviments cívics des de baix i emeten dures crítiques a unes elits polítiques percebudes com a oligàrquiques. Albert Rivera defineix C's com "la rebel·lió cívica de ciutadans del carrer" (el seu lema electoral era " ¡Rebélate! "); Josep Anglada afirma que la PxC "va néixer de la iniciativa popular", aglutina ciutadans que "no se senten representats pels partits de sempre" i fustiga "la casta política podrida". SI, que es defineix com un moviment independentista unitari i transversal, inclou també "la regeneració democràtica" entre els seus objectius i Alfons López-Tena fa en aquest àmbit un discurs similar al d'Anglada: "Tenim un Parlament de cartró pedra que és una farsa"; "Hem vingut a destruir aquesta casta política corrupta", manifesta. Finalment, les eleccions locals han impulsat la CUP, que vol "trencar l'escissió (cada cop més gran) entre la classe política i les classes populars" amb una "democràcia participativa". Els nous rètols, doncs, comparteixen la crítica a les formacions tradicionals i les seves elits, alhora que es defineixen com a "partits-moviment" cívics mitjançant denominacions inclusives (Ciutadans, Plataforma, Solidaritat, Candidatura). Aquest és el producte estel·lar que hi ha ara en venda a les noves botigues polítiques.

Tercer acteApareixen els 'indignats'

La irrupció dels indignats el 15-M és una altra fita en l'afany de bastir una democràcia assembleària. Es va plasmar en les demandes de regeneració democràtica d'àmplies simpaties, però impossibles de gestionar: els seus promotors han rebutjat actuar en política i, a la vegada, han qüestionat la legitimitat popular dels partits. Aquesta situació planteja una pregunta sense resposta: qui i com ha de regenerar la democràcia?

Tot i que és difícil valorar si el moviment va influir en les eleccions locals, a Barcelona -l'epicentre- es va triplicar el vot nul del 2007 (del 0,5% a l'1,7%), la CUP ha esdevingut la sisena força (1,9% de vots) i Escons en Blanc la vuitena (1,6%), per davant de SI. La seva empremta potser és més clara del que s'ha estimat.

FuturCap a la insubmissió civil?

Aquests fenòmens indiquen un anhel creixent de saltar-se la mediatització dels partits, és a dir, d'una democràcia "autèntica" de contorns plebiscitaris i antiparlamentaris. Aquesta demanda populista sembla conformar un clima d'insubmissió civil cada cop més estès (ho palesen tant el fallit desallotjament de plaça Catalunya com el setge del Parlament) i probablement serà capaç de generar en l'avenir grans protestes i mobilitzacions polítiques i socials.

En qualsevol cas, el seu impacte tot just ha començat a visualitzar-se i els partits no poden ignorar-ho: han de reinventar-se. És inajornable aprovar una llei electoral a Catalunya; cercar fórmules de llistes obertes; instaurar diputats vinculats al territori i crear circumscripcions electorals que no siguin graners dels principals partits, fer-ne transparent el finançament i reaccionar ràpidament davant d'hipotètics casos de corrupció que els afectin.

El 15-J és un avís per a tothom. Els indignats saben que perdran suports i seran justificadament represaliats si ocupen zones urbanes a pleret, actuen amb violència i boicotegen les institucions, però els polítics han de veure que els cal actuar sense dilació per generar adhesions i credibilitat electoral. Significativament, els populars Francisco Camps i Esperanza Aguirre ja han anunciat sengles reformes electorals. Però, esclar, altra cosa és en quina direcció apunten en promoure-les.