Basté, Om, Évole: "Som una generació desacomplexada amb mirada pròpia"

Què suposa rebre un Ondas?

Basté: El vas somiant des de petit i veus que als amics els hi van donant, i tu et vas quedant allà i penses que algun dia potser caurà. I quan te'l donen fa molta il·lusió, molta, molta.

Om: A la professió és el premi més prestigiós, i per als que treballem en català encara és més difícil rebre un premi espanyol.

Évole: Per als catalans que treballem en castellà per a la resta d'Espanya no és fàcil tampoc.

Basté: I si parles en català i el premi és per la trajectòria professional, imagina't!

Om: Amb això de la trajectòria t'han jubilat una mica, no?

Basté: Sí, hi ha gent que m'ha preguntat si estava bé de salut...

Teniu alguna cosa en comú?

Om: Tinc la sensació que hi ha gent que s'ha alegrat dels tres Ondas, gent que escolta el Basté al matí, que veu Salvados el diumenge i El convidat el dilluns.

Basté:És el triomf d'una generació nascuda amb un peu a la dictadura i un peu a la democràcia. Periodísticament hi havia gent més gran que ho havia fet molt bé, i substituir-la costava. Per mi, el premi trenca un conflicte emocional amb la generació anterior, que ha estat meravellosa.

Om: Compartim una mirada pròpia, que oferim desacomplexadament fent periodisme en primera persona, posant la subjectivitat al davant de manera honesta, però tenint clar que els protagonistes no som nosaltres. No som periodistes que ho sabem tot, traslladem les preguntes que té la gent.

Basté: Abans es feia periodisme des de dalt del faristol. L'Évole fa un periodisme nou, diferent i extraordinari. L'Albert treu el màxim de coses de l'entrevistat gràcies a una manera de fer agradable i simpàtica. I no hi ha pedanteria.

Évole: Som la suma de moltes influències, perquè tots tres hem fet de tot abans. No som periodistes purs, no som d'informació pura, és aquesta barreja.

Om: El Basté quan agafa la paraula a la ràdio no saps mai com acabarà, et manté amb la intriga.

Tots tres sou imprevisibles...

Évole: A mi l'Albert em fa patir perquè trobo que fa preguntes que són molt personals i ho fa amb una actitud de molt de respecte per l'altre, sembla que no vulgui fer la pregunta, però la fa.

Om: De vegades el millor és escoltar-lo. Si calles, l'altre es veu obligat a omplir aquell silenci, i l'ha d'omplir amb una cosa una mica millor que el que t'acaba de dir.

Évole: Una de les últimes vegades que he plorat i m'he emocionat veient la televisió ha sigut amb Ballarín a El convidat, no em vaig poder reprimir, estava sol a casa i em queien unes llàgrimes...

Basté: Jo demanaria que Salvados el posessin en un altre horari i que els programes sortissin en DVD. I que es faci el CD de les músiques d'El convidat d'una vegada.

Tant l'Évole com l'Om us heu atrevit a parlar d'ETA, que és un dels temes més difícils de tractar en els mitjans de comunicació...

Om: L'Évole ha trencat molts tabús en aquest sentit, i ¿per què no ho ha fet ningú abans? ¿Per què ningú s'ha atrevit a anar allà i fer preguntes als uns i als altres?

Évole: Perquè té conseqüències. Vaig passar per Génova, per la seu del PP, la nit electoral, i em deien: "Estarás contento con lo de Amaiur, ¿no? ¡Proetarra!". Et volen en una trinxera.

Us podeu donar algun consell els uns als altres?

Om: Jo trobo a faltar a la ràdio la veu de l'oient, trobo que el Facebook i tot això ens ha matat la trucada. Twitter és una opinió més a tenir en compte, però només una.

Basté: Tens raó, Twitter és magnífic, però veus que #debatTV3 és trending topic mundial i ho va veure només el 9% de l'audiència: alguna cosa no quadra.

Om: La gent confon el Twitter amb la barra del bar: insulta algú com si fos al bar, però arriba a l'afectat.

Basté: Això és el passamuntanyes, la capacitat d'insultar amb impunitat el personatge públic.

Évole: Trobo a faltar a la ràdio notícies pròpies, en lloc de seguir tant els diaris. Tenim sacralitzada la premsa, i té més força el davantal del Basté que una editorial de La Vanguardia.

Om:És que tu, Basté, ets una força desbocada que arriba a l'oient.

Évole: Jo moltes vegades no estic d'acord amb el que dius, Basté, però m'agrada molt l'honestedat. He deixat de creure en l'objectivitat, però el que dius és el que penses, no t'ho ha fet dir ningú.

Basté: L'únic que demano és que la gent entengui que no rebo ordres de ningú.

Évole: Però, ens agradi o no, formem part de grups mediàtics que estan marcats ideològicament i costa que la gent ho separi. Aquesta generació nova hem de trencar les barreres entre els grups mediàtics, no caure en trinxeres.

Com veieu l'actualitat?

Om: La crisi ho domina tot, cada dia ens llevem amb la prima de risc, i hi ha grans temes de la vida personal de la gent com el pas del temps, la mort, l'amor, tenir fills... que moltes vegades els tenim abandonats.

Basté: Hem de perdre aquestes pors a trencar motlles, que ens fan parlar massa de política i economia.

Om: I trencar inèrcies. ¿Per què en jornada electoral totes les teles dediquen 25 minuts a ensenyar on ha votat cada candidat i a quina hora? Quin interès té allò? A Salvados, en canvi, fan una cosa senzilla i difícil al mateix temps, que és girar la càmera, convertir secundaris en protagonistes.

Basté: El futur de la professió són els retratistes, la gent que se surt dels conductes reglamentaris.

Feu-me un balanç de mestres i de què heu après de cadascun...

Évole: El Buenafuente m'ha ensenyat a entretenir sense caure en segons quins pous i el Xavier Vinader em va introduir aquest cuquet per saber més del que passa. Ell es jugava la vida per treure un titular.

Om: Tretze anys de premsa local t'estimula molt el rigor, perquè tothom sap on vius i quin cotxe tens. Com a espectador m'agradaven l'Àngel Casas i el Puyal, i treballant a la tele m'han marcat l'Andreu Buenafuente i el Toni Soler.

Basté: L'Agustín Rodríguez, que em va col·locar les ones a la sang. El Santi Carreras, el meu cap d'esports durant molts anys. El Cuní, perquè jo l'escoltava quan era jove, després va ser cap de programes meu a Catalunya Ràdio i radiofònicament era una bèstia. I el Puyal: les seves bronques eren llibres d'estil, aprenies molt.

Qui voldríeu portar al vostre programa que s'hi resisteix?

Évole: José María Aznar m'ha dit que no mil vegades, és un dels personatges que m'intriga més, a mi m'agradaria molt saber què va passar entre l'11 i el 14 de març de l'any 2004, aquell mur de contenció de la mentida no l'han explicat, ningú ha baixat del burro.

Om: M'agradaria fer un Convidat amb el president Pujol. A Guardiola ni m'atreviré a demanar-l'hi, perquè no fa entrevistes.

Basté: La meva entrevista pendent és a Michael Jordan, és el meu ídol de tota la vida. I Obama i Gorbatxov.

Cap on va el periodisme?

Basté: Si la tele no va fer desaparèixer la ràdio, i internet, a sobre, l'ha potenciat, ens queden molts anys.

Om: No m'agrada quan la gent diu que abans era millor la televisió. Quan és abans? S'estan fent programes bons i en vindran de millors, i ho hem de reivindicar.

Évole: El primer pas l'hem de fer els que som a dins, que tenim tendència a veure les coses de color negre. Jo intentaria lluitar contra la dictadura de les audiències, que condicionen massa el nostre estat d'ànim, la nostra supervivència.

Om: Si m'anés la meitat de bé d'audiència faria el mateix programa i TV3 me'l deixaria fer a la mateixa hora.

Évole: Puc dir el mateix, fins ara, de La Sexta. Correm el risc d'expulsar programes de la televisió generalista. S'ha de valorar la repercussió social d'un programa, no només la xifra d'espectadors.

Om: Tots tres volem que ens escolti i que ens miri el màxim de gent possible, però l'objectiu final és fer el millor programa possible, tenir el millor convidat, passar-ho bé, i si et premien amb bona audiència, perfecte.

Évole: S'hauria d'exterminar una frase del llenguatge de molts directius: "Donem a la gent el que la gent vol" ¿Però tu com saps el que la gent vol?

Com veieu el món en general?

Basté: Quan el Guardiola diu "Si ens llevem ben d'hora, ben d'hora..." fa el que reclama la gent, encomanar autoestima, optimisme.

Om: Hem de rebaixar la intensitat de la informació sobre la crisi, perquè va per molt llarg. El més preocupant és parlar amb gent que té poder i veure que estan tan perduts com jo.

Évole: Sense ser pessimistes, però sí una mica realistes, hem de transmetre que no tornarem a viure el que vam viure als noranta, que sense aquestes necessitats artificials i la voràgine de ser propietaris de tot podem ser tant o més feliços.