El món homenatja els seus difunts

Pot semblar una tradició macabra però el cert és que segueix vigent en el petit municipi de Pomuch, a Mèxic. Els dies previs a Tots Sants, els veïns van al cementiri per netejar els ossos dels familiars morts. Ho fan amb devoció. Netegen el crani, la tíbia, les costelles i, un cop han acabat, emboliquen les restes amb tovallons brodats amb flors o amb les inicials del difunt, de tal manera que el 2 de novembre la persona estimada -o el que en queda- es pugui retrobar amb els seus i compartir, ben net i polit, el menjar i el beure que li han preparat.

Amb aquesta pràctica, els vius s'acosten als morts tal com es feia en l'època maia, mentre que el ritual que segueix a continuació -pregàries- ja beu del cristianisme. A Mèxic, el sincretisme entre dues cultures diferents ha donat lloc a un folklore relacionat amb els difunts molt peculiar i ple de color. El 2003, la Unesco va catalogar el Día de los Muertos com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Sense l'extravagància de la celebració de Pomuch, el Día de los Muertos es remunta com a mínim a l'imperi asteca. Per aquella civilització, la mort no era un estadi final. Els déus portaven les persones mortes a Mictlan, o residència dels morts, on descansaven fins que podien tornar a les seves llars a visitar els familiars. La festa se celebrava a l'estiu, fins que els missioners cristians van traslladar-la al novembre i van introduir-hi canvis. Avui, els elements més característics del Día de los Muertos són les calaveras de dulce, que antigament es feien de fang, i el pan de muerto, uns panets dolços que en alguns casos també reprodueixen calaveres. Hi ha la creença que en aquestes dates les ànimes dels nens visiten les seves famílies l'1 de novembre, el dia de Tots Sants, mentre que els adults ho fan l'endemà, el Dia de Difunts.

El cristianisme convertirà l'1 de novembre en la festa de Tots Sants. Per tot Europa s'imposa el costum de visitar els cementiris i la representació d'obres teatrals de caire moralitzant. De la unió de la religió amb la tradició pagana d'origen celta, sorgeix el 31 d'octubre la celebració de Halloween. Es creia que aquella nit les persones mortes l'últim any tornaven per visitar als seus parents i que s'apoderaven de cossos vius per endur-se'ls al món dels morts. Per foragitar-los la gent es disfressava per crear confusió i es feien fogueres i sacrificis humans per espantar les bruixes.

Un cop trasplantada als Estats Units per emigrants irlandesos, la celebració adquireix la seva forma actual. Els naps buits que es feien servir com a llanternes es convertiran en carbasses i d'aquí saltaran a altres països anglosaxons i a mig món. No sense reticències. Com passa a Europa, a Austràlia, una part de la població rebutja Halloween perquè el considera massa americà, però el cert és que la presència de disfresses de bruixes és cada cop més habitual.

Recordar els morts a la primavera

Possiblement d'origen viquing, la nit de bruixes està molt implantada al centre i nord d'Europa. A Alemanya rep el nom de Nit de Walpurgis i es continua celebrant amb grans fogueres la nit del 30 d'abril a l'1 de maig. Curiosament, l'antiga Roma va consagrar aquest mateix mes de maig a homenatjar els avantpassats.

A diferència del cristianisme, les altres religions monoteistes no tenen dates específiques en el seu calendari per recordar els morts. En el judaisme hi ha la cerimònia de l'Izkor, que es fa a la sinagoga per recordar tots els difunts. Mitjançant la pregària i les bones obres, els vius poden redimir els pecats dels que ja no hi són. En paral·lel, els fills recorden el pare o la mare morts en el Ior-tzait, l'aniversari de la seva mort. En l'islam, el profeta Mahoma convida els fidels a visitar les tombes per rememorar els morts. Se sol fer els dijous al llarg de tot l'any i de manera individual, ja que la religió musulmana impedeix que els cementiris es converteixin en espais de reunió o que serveixin per demanar la intercessió dels difunts en qüestions terrenals.

El budisme, religió majoritària a l'Àsia, concep la mort com una etapa transitòria entre dues vides. Els difunts són incinerats i com que es té la certesa que retornaran al món dels vius amb més saviesa, és innecessari retre'ls homenatge.

Tot i això, a la Xina es recorda els difunts amb el Festival de la Claredat Pura o el Dia d'Escombrar les Tombes. Les famílies porten flors al parent desaparegut i cremen diners sobre les sepultures. A més, els últims anys s'ha implantat el costum de cremar reproduccions de cases i cotxes de paper perquè al difunt no li falti de res. Al Japó, la festa Obon serveix per celebrar amb balls i música el retorn dels morts per reunir-se amb els seus durant uns dies. Davant de les cases es posen altars amb menjar i es fan focs de benvinguda. Al final, es cremen uns papers grocs que simbolitzen els diners que el difunt s'emportarà a l'altra vida.

A diferència del Dia de Difunts cristià, aquestes són festes de retrobament familiar i d'alegria. L'Obon se celebra a ple estiu, mentre que els xinesos ho fan el 5 d'abril, el dia en què creuen que la primeravera torna a la Terra. Just durant aquests dies, els carrers comencen a omplir-se de cirerers florits.