Les glaceres del Pirineu podrien extingir-se d'aquí 30 anys

BarcelonaL'escalfament global fruit de l'augment de la concentració dels gasos d'efecte hivernacle a causa de l'activitat humana és un fet constatat que fa dècades que s'estudia. El canvi climàtic que se'n deriva té tot un seguit de conseqüències, una de les quals és la fosa de la neu i el gel permanents.

Jordi Camins és observador glaciòleg. Fa més de 30 anys que segueix de ben a prop l'evolució de les glaceres al Pirineu, mesurant i fotografiant com han anat retrocedint amb el pas dels anys. El primer inventari d'aparells glacials a la serralada el va fer entre els anys 1982 i 1985. Aleshores va comptabilitzar un total de 93 aparells. Aproximadament, la meitat eren glaceres (gel glacial en moviment) i l’altra meitat, congestes de gel (gel glacial sense moviment).

Des de llavors, la temperatura ha anat augmentant i el nombre de glaceres al Pirineu ha disminuït considerablement. Els últims comptatges fets per Camins els anys 2012 i 2017 constaten que s'han extingit 29 aparells glacials respecte al primer quinquenni dels anys vuitanta i tan sols queden 24 glaceres i 26 congestes de gel. A l'espera de tancar el nou inventari, el glaciòleg apunta que a hores d'ara es podrien haver perdut al voltant del 53% dels aparells glacials que hi havia actius ara fa poc menys de 40 anys.

L'última època d'expansió de les glaceres a escala mundial va acabar a mitjans del segle XIX, en finalitzar la Petita Edat de Gel. Des de llavors, el retrocés ha estat continuat, a excepció d’uns períodes molt concrets. "El darrer moment en el qual les glaceres del Pirineu van estar estabilitzades va acabar l’any 1985; des de llavors, la regressió ha estat permanent i es va accentuar a partir de l’any 2003", apunta el glaciòleg. Una mostra és l'estat de la glacera oriental de la Maladeta. Des del 2014 fins enguany, aquesta glacera ha vist reduït el seu gruix en 10 metres i 30 centímetres, a raó d'1,7 metres per any.

Si tot segueix com està previst, l'any 2040 ja no quedarà cap glacera activa al conjunt de la serralada pirinenca. Les congestes de gel i el gel residual podria durar una dècada més, de manera que cap al 2050 l'extinció seria gairebé total. Tot i això, segons comenta Camins, a mitjans d'aquest segle encara podria quedar algun reducte molt puntual de gel en indrets molt protegits de la radiació solar i sobrealimentats de neu per les allaus.

Si es compara l'estat de les glaceres del Pirineu amb les que són a una altitud similar als Alps, la situació és ben semblant. Ara bé, la gran diferència entre totes dues serralades és que el sostre dels Alps és 1400 metres més alt que l'Aneto. Això fa possible que les glaceres que estan per sobre dels 3.800 o 4.000 metres d'altitud continuïn generant gel nou, tot i la regressió que també pateixen pel seu límit inferior.

En aquests moments, a Catalunya ja no queda cap aparell glacial. L'últim documentat, que estava situat a la vall de Molières, dins la comarca de la Vall d'Aran, es va extingir a principis dels anys noranta. Ara bé, "al sector nord del massís de Besiberri podria quedar una resta de gel glacial soterrat per entre 2 i 5 metres de material d’erosió en forma del que s’anomena una glacera rocallosa", segons Jordi Camins. Un extrem, però, que no s'ha pogut confirmar i que, de fet, ell mateix apunta que és difícil que s'hagi pogut conservar.