La glacera de Bossons als Alps francesos "escup" les restes d'un avió que va impactar al cim del Mont Blanc el 1950
Curiosament és una de les poques glaceres dels Alps que s'ha estabilitzat durant els darrers anys. El canvi global també està fent estralls en la majoria de glaceres d'aquest àmbit
BarcelonaEl glaciòleg igualadí Jordi Camins va detectar mentre feia treball de camp a la glacera de Bossons (Chamonix, França), ara fa unes setmanes, dues peces que podrien correspondre a dos motors d'un avió d'hèlixs.
Tot i que de moment no és possible accedir a la zona per fer-ne les comprovacions corresponents, a causa del perill de despreniments de grans masses de gel, tot fa pensar que les restes podrien correspondre a l'avió Lockhed L-749, que va impactar al cim del Mont Blanc el dia 3 de novembre de l'any 1950. El viatge d'aquests fragments de l'avió han trigat 65 anys, de manera que s'estima que han recorregut 150 metres cada any per l'interior de la glacera de llavors ençà.
Cal recordar que les glaceres actuen com una mena de "cinta transportadora" i que el gel, que arrossega diversos materials, circula a diferent velocitat en funció de les característiques de la glacera i de la posició per on es desplaça dins de la glacera també.
Estat actual de la glacera de Bossons i les glaceres dels Alps
Lluny de l'estat gairebé agonitzant de les glaceres pirinenques, la situació als Alps però tampoc és optimista, ja que la majoria de les glaceres d'aquest àmbit, després d'uns anys d'estancament o de creixement durant la segona meitat del segle XX, retrocedeixen de forma evident des dels anys 80. La glacera de la Mer de Glace, al massís del Mont Blanc, per exemple, després d'avançar transitòriament entre els anys 1970 i 1993, recula de forma accelerada any rere any.
Les darreres observacions del glaciòleg Jordi Camins, però, ens fan ser mínimament optimistes per a una de les glaceres d'aquest gran massís alpí: la glacera de Bossons. Segons les anotacions dels últims anys, aquesta gran massa glaçada ha perdut més d'un quilòmetre des del 1983, 313 metres dels quals entre els anys 2008 i 2012. La bona notícia, però, és que des del 2013 s'ha estabilitzat i la seva longitud no augmenta ni disminueix.
Jordi Camins apunta, però, que "es una excepció, ja que la majoria de glaceres dels Alps estan retrocedint de forma accentuada". Afegeix que ho fan a diferent ritme en funció de paràmetres com la ubicació, l'altitud, la grandària o la velocitat de desplaçament.
Si voleu saber més coses sobre l'autor, les glaceres i la seva evolució al Pirineu podeu consultar la pàgina gelicehielo.