La millora de la carretera entre Alins i Andorra, pendent del finançament i de l’entesa amb Tor

TorAlins, un poble d’uns 300 habitants de la vall Ferrera, a la comarca catalana del Pallars Sobirà, està situat a tot just 19 quilòmetres de la frontera andorrana, agafant el camí del port de Cabús. La carretera, però, es converteix en una pista forestal a uns dos quilòmetres d’arribar a Tor, un petit nucli tristament conegut pels nombrosos conflictes i disputes per la propietat i l’ús de la muntanya que hi ha hagut al llarg de dècades, fins i tot amb tràgics episodis. El territori forma part del Parc Natural de l’Alt Pirineu, un entorn d’alta muntanya amb un alt valor paisatgístic pel que fa a boscos de pi negre i terrenys de pastura subalpins, i que s’ha convertit en una de les zones més visitades del Parc. L’any passat 6.600 vehicles van fer el trajecte en direcció a Andorra i alguns més, uns 7.000, en direcció contrària.

L’Ajuntament d’Alins, conscient dels beneficis que suposaria per a la vall una millor comunicació amb Andorra, va encomanar un estudi, que va elaborar la Diputació de Lleida, per tirar endavant el condicionament de la carretera. L’objectiu és millorar-ne el drenatge i pavimentar els nou quilòmetres de traçat que separen el punt on acaba la pavimentació actual -a uns dos quilòmetres abans de Tor- del port de Cabús, per on s’accedeix a territori andorrà i es connecta amb la carretera de Pal, a la parròquia de la Massana.

L’alcalde d’Alins, Josep Poch, assegura que el projecte seria bo per a tothom, ja que si es condicionés la carretera “hi hauria més moviment de turistes” i donarien una altra imatge del territori, “que ara no deixa de ser un cul-de-sac”. Poch lamenta que la majoria de persones que visiten la vall intenten arribar fins a Andorra perquè és un itinerari molt atractiu, però tenen molts problemes pel mal estat que presenta la pista.

El projecte, que seria el següent pas després de l’estudi previ, consisteix a eixamplar la pista fins als quatre metres i pavimentar-la amb un sistema que barreja formigó i el mateix terreny pedregós, i que, segons Poch, dóna bons resultats en carreteres de muntanya. El cost de l’obra giraria entorn dels 2,5 milions d’euros. El plantejament és que, igual que fins ara, la carretera es mantingui tancada durant l’hivern, per l’elevat risc d’allaus que hi ha a la zona.

El mes de desembre passat l’alcalde va lliurar l’estudi a la subdelegada del govern espanyol a Lleida, Inma Manso, per aconseguir el finançament necessari. Poch explica que van optar per presentar-ho a la subdelegada perquè, en tractar-se d’un punt fronterer, “és Madrid qui ha de decidir què s’ha de fer amb la qüestió de la duana”. A més, l’alcalde assegura que Manso va veure el projecte amb bons ulls.

Al febrer la subdelegació de Lleida va remetre una carta a la directora general de Desenvolupament Rural i Política Forestal del ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient amb la petició de l’alcalde d’Alins. Manso va sol·licitar que el projecte fos inclòs en el programa 414B de desenvolupament del medi rural en els pròxims pressupostos generals de l’Estat, però fins a la data no s’ha obtingut resposta.

Visió des d’Andorra

D’altra banda, Poch reconeix que encara no ha parlat amb les autoritats andorranes sobre la qüestió. “Quan ho tinguem una mica més clar i vegem alguna possibilitat de tirar-ho endavant, serà el moment de parlar amb el govern andorrà, perquè no farem res sense parlar-hi”.

Tot i això, les autoritats andorranes n’estan al corrent. El director d’Ordenament Territorial d’Andorra, Manel Riera, recorda que ja s’havia parlat de la qüestió fa anys, i que “ara pren força”. I assegura que és una iniciativa que veuen amb bons ulls, ja que “tot el que sigui obrir nous punts de comunicació amb l’exterior és positiu”. Amb tot, puntualitza que el benefici seria bàsicament turístic, ja que seria un pas d’estiu, no apte per al trànsit de mercaderies. Pel que fa al tema de la duana, Riera apunta que encara no s’ha plantejat, però “potser arribat al cas no caldria situar-la al punt més alt, sinó en un indret més avall”.

Projecte difícil

Malgrat tot, l’alcalde -que després de dotze anys està a la recta final del seu últim mandat- veu el projecte difícil. D’una banda, perquè no és un bon moment per a les arques públiques, i, de l’altra, perquè cal posar-se d’acord amb els propietaris de la muntanya de Tor, ja que el camí passa per la finca privada i s’han d’expropiar els terrenys. I és precisament per aquest motiu que el projecte no s’ha fet abans. “Sempre hem tingut molts problemes amb els veïns de Tor -lamenta-, no entenen que la carretera seria beneficiosa per a tots i que la situació actual només els perjudica a ells”.

Recorda que fa uns anys van aconseguir que el departament d’Agricultura els pagués les obres de millora de la carretera des de la cruïlla de Norís (pont de la Plana) fins a Tor: “Només demanàvem la conformitat dels veïns, però no hi va haver manera de convèncer-los”. Pels mateixos motius, el poble de Tor, situat a 1.700 metres d’altitud, tampoc està urbanitzat ni disposa de xarxa d’aigua ni d’electricitat. Per això, el nucli s’ha anat despoblant i actualment només unes quantes cases s’obren a l’estiu.

Noves generacions

Una de les esperances de tirar endavant el projecte està dipositada en les noves generacions que de mica en mica comencen a rellevar els antics propietaris de la muntanya de Tor. L’alcalde d’Alins destaca que fa poc temps uns quants joves descendents dels propietaris de la finca han començat a moure’s i que tenen ganes de solucionar els problemes i restablir les relacions amb l’Ajuntament d’Alins. “Sembla que estan molt animats i tant de bo la cosa pugui arribar a canviar, però veig que el projecte encara va per llarg”, sentencia.

Dos d’aquests joves són Marc Gras, un dels descendents de Casa Sansa, i Carme Sarroca. Expliquen que el problema principal era aclarir qui són els propietaris de la muntanya de Tor i tornar a constituir la comunitat de copropietaris després de l’última sentència sobre el cas, que data del 2005. També cal resoldre quin és l’encaix del poble dins del municipi d’Alins, ja que està dins d’una finca privada però els copropietaris no són necessàriament els mateixos veïns del poble, i cal determinar els límits entre la propietat privada i el Parc Natural. I, per acabar-ho de complicar, a la muntanya hi ha finques privades que no formen part de la copropietat, algunes de les quals es veurien afectades per la millora de la pista.

Gras assegura que totes aquestes qüestions s’estan resolent, i que la nova comunitat de propietaris estaria oberta a parlar del projecte de millora de la carretera, tot i que considera que s’ha de redefinir perquè s’ha redactat sense comptar amb l’opinió dels copropietaris. “No hi ha un no, però se n’ha de parlar a fons”, tenint en compte “els malentesos i la confusió generada després de dècades de litigis”. A més, assegura que és complicat, perquè cal el vistiplau de tots els propietaris per a qualsevol decisió que afecti la muntanya, tant en l’àmbit estructural com en tot el que impliqui la gestió extraordinària de la copropietat.

Carme Sarroca afegeix que no estan d’acord amb el projecte que hi ha sobre la taula, però que no s’oposen a la iniciativa, ja que suposaria un benefici, no només per a la muntanya i per al poble de Tor, sinó per a tota la comarca, que es dotaria d’un nou accés, en aquest cas des d’Andorra.

Actualment, l’única habitant de Tor -i només durant els mesos d’estiu- és Pili Tomàs, de Ca la Sisqueta, que ofereix menjars als visitants. Ella ho veu tot plegat força difícil i és de l’opinió que la prioritat hauria de ser fer arribar els serveis al poble. Pel que fa a la carretera, seria més partidària de mantenir-la sense asfaltar, però en bones condicions perquè fos transitable per a tothom. A més, obre un interrogant: “Si asfalten la carretera, ¿no es perdria l’encant de Tor?”

El fet d’haver pogut tornar a constituir la copropietat de propietaris fa que, a partir d’ara, es pugui començar a gestionar el dia a dia de la finca, explotar els recursos, regular les pastures i, de mica en mica, anar decidint el futur que es vol. “Hem constituït una nova junta, cosa que era impensable, i ara cal anar pas a pas, però el més important ja s’ha fet”, assegura Carme Sarroca.

La copropietat també veu clar que, per dur a terme tot això, és crucial l’entesa amb els diferents actors i institucions. Tal com asseguren les noves generacions, la primera pedra ja està posada i, “a partir d’ara, a la finca i a Tor, tot és possible”.