JUANMA CASERO: “A un producte professional sense cares conegudes li costa més atreure públic”

Juanma Casero és un home de teatre. Actor, director, autor, productor i, a més, professor a l’escola L’Animal . Els escenaris són la seva passió i, després de treballar més de dues dècades a Madrid, des de fa uns mesos pica pedra en l’àmbit teatral andorrà, on ja ha estrenat una obra escrita i dirigida per ell, Aniversari, produïda per l’Escena Nacional d’Andorra (ENA), i ara ultima els detalls dels incombustibles Els pastorets de Sant Julià de Lòria, que codirigeix amb Irina Robles.

D’on surt Juanma Casero?

[Riu.] Visc a Andorra des del gener. Soc manxec, de Tomelloso, i als 20 anys me’n vaig anar a Madrid per ser actor, tot i que, evidentment, he fet de tot en el món teatral. L’any 2014 vaig anar al Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona [Fitag] i vaig conèixer la companyia An-danda-ra, que representava La casa de Bernarda Alba, on actuava la Irina Robles. Vam connectar, i soc aquí.

Dirigeixes més que actues?

Sí, vaig estudiar interpretació, però després em vaig formar per ser professor i vaig acabar dirigint. He treballat amb moltes companyies i escoles de teatre. L’últim que he fet a Madrid és amb el Centro Dramático Nacional. En aquest ofici, com en totes les professions artístiques, sempre estàs en contínua evolució i, siguis on siguis, sempre aprens.

Què fas a Andorra? No t’avorreixes.

Tallers i classes. A L’Animal porto els grups de joves i adults. A més, he col·laborat amb la Irina en la part tècnica de l’obra Alícia meravellosa, un muntatge per a l’ENA, i amb la Fundació ONCA hem fet un espectacle infantil, El fabulós viatge de l’Estel i el Domisol, que tracta de la diversitat i la música. Des de l’escola, però, fem moltes coses, com animacions al carrer. I el més gran que he fet fins ara ha estat la direcció d’ Aniversari, per a l’ENA.

Una obra que ja tenies escrita.

Moltes vegades, com a professor i director adaptes textos, i això porta a tenir inquietuds per escriure els teus. No em considero dramaturg, hi tinc massa respecte, però sí que tinc alguns textos, i Aniversari n’era un. L’any passat em va sorgir l’oportunitat de presentar el projecte a l’ENA i no ho vaig dubtar.

L’elenc està format en part per actors andorrans.

Tinc molt clar que s’ha de treballar amb els recursos de la terra, perquè el que tens al voltant sempre és millor del que penses. Volíem fer un projecte andorrà, tant l’equip artístic com el tècnic. Per als papers per als quals no trobàvem gent d’aquí vam decidir connectar amb el teatre que es fa a Barcelona. Per això vam contactar amb Pep Sobrevals i Sílvia Forns, que van estudiar a l’Institut del Teatre amb la Irina, i amb l’Oriol Guillem, que tot i ser andorrà és un desconegut aquí. Pere Tomàs és un gran actor que és a l’Aula de Teatre d’Andorra la Vella, i la mare la interpreta Mònica Garcia, una de les alumnes de L’Animal. No tenim com a interès prioritari formar actors professionals, almenys per ara, però sí que els oferim una finestra, un petit salt.

L’última funció d’ Aniversari ha estat a les Fontetes, el 7 de desembre. ¿Sortirà d’Andorra? Perquè una de les crítiques que ha rebut l’ENA és que no projecta a l’exterior les seves produccions.

Sempre he dit que l’ENA ha de buscar una expansió. La primera, propera, a Catalunya, però també ha d’anar més enllà, perquè l’idioma ja no és una frontera. Jo he vist teatre català a Madrid. L’ENA té clar que els projectes no es poden quedar aquí, per una inversió de temps, d’esforç, de diners, d’energia... També és cert que costa molt la distribució. Que et programin una obra de teatre no depèn només de la qualitat, perquè es mira molt la taquilla, que hi hagi un cap de cartell que porti gent, i és difícil que programin projectes desconeguts. A més, Andorra encara no s’ha fet un nom teatral. L’ENA està en contínua revolució, i sé que es mou molt per portar l’obra a l’exterior.

Dius que Andorra no té un nom teatral. Com se l’ha de fer?

Establint contactes, deixant-se veure, fent que la gent vagi a veure el producte andorrà. També hi ha gent d’Andorra amb nom, com Roger Casamajor, Marc Cartes i Ester Nadal, que són coneguts i posen Andorra al mapa. És molt difícil, s’ha de treballar molt i que algú tingui l’encert de programar, perquè també hi ha una saturació de propostes. Nosaltres hem de fer un bon producte i convèncer el programador que si hi aposta no s’equivocarà. Però l’ENA encara és molt jove, i ha de potenciar que el seu nom soni pompós, perquè representa un país, reflecteix el moment cultural i actual del teatre a Andorra. Aquí hi ha molta gent, i molt bona, i s’ha de potenciar.

Costa omplir el teatre?

Sí, l’assistència del públic és complicada, tot i que quan venen companyies de fora moltes vegades omplen. A nosaltres, en igualtat de condicions, ens costa generar públic. Passa a tot arreu: les sales s’omplen quan hi actuen companyies amateurs, amb gent que coneixes, o quan ve algú molt famós. Però a un producte professional sense cares reconeixibles li costa més. I s’ha d’anar a veure, perquè és bo. Des de L’Animal insistim molt a l’alumnat que ho vagi a veure tot.

Tenim públic teatrer?

A mitges. N’hi ha que anem a tot, i altres van només a veure obres amb cares conegudes. Per què? Per què no s’omplen totes les propostes? Com més vegis, més criteri tindràs. Hi ha una bona base de públic, però falta generar-ne més i que omplin les sales.

Ens hem de treure del cap que assistir al teatre és car.

Quant costa el que estàs veient? Entenc que el públic sigui selectiu, però s’ha de mentalitzar que la qualitat, el cost i l’esforç s’han de recompensar. Moltes vegades només vivim de les entrades! Però si vas a veure un espectacle i en surts emocionat, no et sabran greu els vint euros que hi has invertit.