L’anàlisi d’Antoni Bassas: 'Puigdemont: emotivitat desbordada o principal actiu electoral?’

En futbol es diu que no pots marcar el segon gol abans de marcar el primer (una manera de dir que no pots jugar atabaladament), però, en la campanya que començarà aquesta setmana (la nit de dijous a divendres), en la discussió dins i fora del PDECat i Esquerra, els principals partits independentistes, em sembla que s’està parlant del segon gol abans del primer. El segon gol és què s’hi ha d’anar a fer a Madrid. Però el primer és treure el millor resultat possible, perquè, sense un bon resultat a Madrid, no hi ha res a fer, o gairebé res.

Però la campanya sembla centrar-se en què s’hi ha d’anar a fer a Madrid. Esquerra fa una aproximació més temperada (“realista” en diuen alguns), una aproximació de gran partit, que es veu capaç d’aplegar una àmplia majoria, que busca convèncer indecisos i fa servir expressions ambigües com ara “A Madrid, ni xecs en blanc ni línies vermelles”, però que porten un inequívoc flaire d’investidura de Pedro Sánchez, sempre que el PSOE descarti pactar amb Ciutadans.

Si fa no fa, es tracta de la mateixa ‘realpolitik’ de Marta Pascal en l’entrevista d’ahir a ‘La Vanguardia’, en què li deia a Enric Juliana que s’estava pensant de crear un partit nou per a les eleccions catalanes perquè hi ha molta gent “que se sent òrfena” i caldria reorganitzar l’espai. L’espai -s’entén- de centre i centredreta amb tocs de socialdemocràcia que va conrear Convergència tota la vida. I aquest nou partit hauria de sorgir perquè no es pot, deia Pascal, dirigir Catalunya des de “Waterloo ni des de l’emotivitat desbordada i antipolítica”. El president Puigdemont va trigar poques hores a contestar-li:

La fractura dins el PDECat es va fer ahir més profunda, ja veurem en què queda, però semblaria prefigurar dos blocs: els que confien en Puigdemont i els que el volen superar, almenys com a responsable de l’estratègia. Els exemples que posava Pascal per explicar per què el president a l’exili no serveix per orientar la política del PDECat eren que Puigdemont va bloquejar la negociació dels pressupostos de Sánchez (i per això va caure Sánchez i ara ens exposem a un govern de dreta nacionalista espanyola) i que va imposar els candidats del PDECat. Pascal avisa, doncs, que Puigdemont farà una política de bloqueig a Madrid.

I com es treu un bon resultat? ¿És això, ‘realpolitik’, el que espera sentir l’independentisme quan encara hi ha presos, quan cada dia se senten mentides al Tribunal Suprem, quan falten mesos per a la sentència?

El problema per a Pascal és que Puigdemont no és un nom, només, no és un polític més o menys dotat per a l’estratègia, o una incògnita en una equació. Puigdemont és un símbol. És el president a l’exili. És fonamental perquè el PDECat (dins de Junts per Catalunya) obtingui el màxim nombre de representants al Congrés i al Senat. Allà on Pascal diu “emotivitat desbordada i antipolítica” (diagnòstic que comparteix Esquerra), una part de l’independentisme hi veu, en canvi, el polític que més treu de polleguera l’estat espanyol, que l’ha posat en evidència davant les justícies de Bèlgica, Alemanya, Escòcia o Suïssa, un home que internacionalitza la causa catalana, que està pagant el preu de l’exili, en definitiva, un gran actiu electoral. L’actiu electoral necessari per marcar el primer gol (treure un gran resultat) i poder marcar el segon després (ser decisiu a Madrid).

No sabem què ens depararà el cicle electoral, i, de fet, no serà fins a finals de maig, amb el resultat de les europees, a les quals Puigdemont i Junqueras es presenten per separat, quan tindrem la foto més exacta de fins a quin punt Puigdemont continua sent un actiu i ha arribat l’hora que fa dècades que Esquerra està esperant, que és la de l’hegemonia electoral a Catalunya. Mentrestant, què pot donar un millor resultat: ¿insinuar el diàleg amb Espanya dins un gran pacte d’esquerres o insistir en la dura realitat dels presos i exiliats? A l’altra banda, el PSOE ho té clar.

Per què Sánchez projecta aquesta imatge tan allunyada del diàleg? Perquè vol marcar el primer gol. Fer un gran resultat. El pot fer, i, per aconseguir-lo, el PSOE necessita festejar amb la idea de governar amb Ciutadans per treure’s de sobre el perfum extremista d’amic dels rojos de Podem i dels ‘indepes’ que volen trencar Espanya. Per què La Sexta parla a cada moment de Vox, per exemple? Perquè mobilitza el votant del PSOE i divideix la dreta. Mobilitzar-se, heus aquí la clau.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.

I que tinguem un bon dia.