L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El cas Vidal i com comunica el sí'

El Govern ha sortit de casa aquest matí disposat a desmentir el jutge Vidal. A desmentir-lo rotundament. La consellera portaveu Munté ha qualificat les afirmacions de Vidal de “falses i inacceptables”. Ha negat emfàticament que el Govern tingui les dades de cap ciutadà de manera il·legal, i ha proclamat que el Govern treballa amb la màxima transparència. I quan encara ressonaven aquestes declaracions de Munté a Terribas, a Catalunya Ràdio, el mateix president Puigdemont ha tuitejat:

“Qui pot explicar el que fa el Govern són els seus membres. Quan s’expressen amb la claredat de Neus Munté, refermen el compromís de fer-ho bé”. Esquerra el va desmentir també, tot i que no hem sentit encara el president del partit, vicepresident del Govern i titular d’Economia, Oriol Junqueras, que hauria de pensar molt seriosament quin futur polític immediat ha de tenir Vidal, per més simpaties que populars que tingui l’exjutge.

I, com es poden imaginar, aquests desmentiments no calmaran l’oposició. El PP ja ha anunciat que ho portarà a Fiscalia, Ciutadans ha exigit explicacions urgents i el PSC ha demanat les compareixences dels consellers Romeva, Borràs i Mundó. O sigui que amb tuits presidencials i amb mutis vicepresidencials ja es veu que no n’hi haurà prou. I no només perquè deuen una explicació als partits que els en demanen, sinó perquè ens deuen una explicació als ciutadans perquè ens aclareixin que no és veritat que han accedit il·legalment a les nostres dades fiscals o del cens electoral.

Diguem immediatament que Vidal ha explicat coses com aquestes en diverses conferències i fins ara no havia passat res. Ha calgut el focus periodístic d’un diari convençut de tot el contrari, ‘El País’, perquè hagi esclatat la notícia, la polèmica, i qui sap quines conseqüències polítiques i judicials més greus encara.

Sobta que Vidal pogués anar fent aquestes afirmacions sense que ningú l’advertís que posava en risc la credibilitat de la la feina del Govern i sense que ningú l’ho impedís. Vidal va dir ahir al vespre a l’ARA que ho diu perquè “cal generar il·lusió i veure que s’estan fent coses”. I així explicava que el Govern sap quins jutges són favorables a la independència i quins no, que fons d’inversió no europeus obririen a Catalunya una línia de crèdit, que la Generalitat hauria arribat a un preacord amb l’OTAN…

Com diu avui el nostre subdirector, David Miró, aquesta ‘cascada’ d’informació suposadament reservada posada per Vidal a disposició del públic en general és la conseqüència de “la proliferació d’actes als quals només assisteixen els convençuts i en què els oradors més ben valorats són els que la diuen més grossa i transmeten una fe indestructible en els seus propòsits. Els oradors, per la seva banda, es converteixen en una mena de ionquis dels aplaudiments, i necessiten renovar el seu repertori per aconseguir la dosi necessària”.

Vidal ha fet un mal servei a la causa que defensa. Ara bé, cada cop que el govern espanyol parli de Vidal, haurem de recordar com Fernández Díaz va filtrar dades falses sobre un compte a l’estranger de Trias o com el mateix ministre va ser gravat al seu mateix despatx mentre conspirava políticament amb el cap de l’Oficina Antifrau i afirmava que la Fiscalia li afinava les denúncies. El govern espanyol té un llarg historial d’opacitats amb què ha atacat el procés. Per cert, per acabar-ho de complicar, si la Generalitat tingués aquestes dades il·legalment, voldria dir que el govern espanyol tindria una fuita, una fuita greu, però aquesta, sens dubte, seria una altra qüestió.

Una idea per acabar: encara que tot el que fes sempre la Generalitat per aconseguir la independència fos dins la més absoluta legalitat, el govern espanyol la continuaria menystenint i atacant. Per tant, el cas Vidal no ha de servir per qüestionar l’objectiu sinó el mètode, les formes. El cas Vidal mereix una profunda reflexió sobre com comunica els seus arguments l’independentisme, sobre com li costa adreçar-se als que necessita convèncer.