L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El tic-tac sona cada vegada més fortament'
"Un Puigdemont actiu a Europa i un govern a Catalunya són útils per contestar a l’ofensiva de l’Estat. Una altra cosa és que aquesta divisió del treball funcioni bé a la pràctica"
Si d’aquí quinze dies no hi ha un president de la Generalitat investit, anirem a eleccions anticipades. N’hi haurà? Junts per Catalunya diu que no. Que intentaran la investidura de Carles Puigdemont o d’algun altre candidat dilluns que ve, d’avui en vuit.
La investidura de Puigdemont ja es veu que no serà: per més que la setmana passada el Parlament va reformar la llei perquè pugui ser investit a distància, molt probablement avui la recorrerà el govern de Rajoy i demà mateix el TC ja la podria tenir suspesa (i descartem que el president Torrent vulgui desobeir).
Aleshores, si Junts per Catalunya (o sigui, Puigdemont) no vol anar a eleccions, Puigdemont no és investit i s’acaba el termini, a qui hi posaran?
Mirin, jo no ho sé. I no crec que ho sàpiga gaire gent. Crec que tot és molt incert, ara mateix. En les últimes hores corre la idea (i, per tant, això són especulacions) que no serà Elsa Artadi, curiosament perquè té un perfil realment presidenciable i Puigdemont no la voldria cremar, i més aviat pensa en un president pont. Pont fins a on? ¿Fins a unes eleccions convocades pel president de la Generalitat? Quan? Doncs aquesta tardor, quan comenci el judici oral als presos polítics, o la primavera que ve, quan es dictés sentència. Insisteixo que això són especulacions. L’únic cert és que el temps es va acabant lentament, i que tampoc està clar quins diputats acabarien votant per poder assegurar els mínims per a la votació d’investidura d’un nou president. O sigui, que també hi ha el risc que, a base de considerar escenaris, arribi el 22 de maig, no hi hagi president i anem a eleccions.
Per què ho fa això, Puigdemont? Bé, perquè la seva estratègia passa per no deixa escapar ni una sola oportunitat de deixar clar que l’Estat està impedint que ell, Sànchez o Turull, que tindrien els vots per ser presidents, puguin ser-ho. Perquè es tracta que Rajoy no pugui anar venent que el 155 ha anat com una seda i s’ha acabat de seguida. Perquè a cada entrevista que doni, a cada reunió política que mantingui, a cada discurs que ens faci, Puigdemont necessita anar carregat de raons per poder demostrar que l’estat espanyol afronta la demanda de Catalunya amb una deriva autoritària. Mentre Puigdemont no pugui tornar a Catalunya, el paper que li queda és aquest, el de corcó amb l’Estat, el de mantenidor del foc del Procés al món i, a distància, continuar ser un agent actiu en la política catalana.
A Esquerra Republicana ho veuen molt diferent. Primer va ser aquell document que l’ARA va publicar divendres que deia: "No hem fet el cim, som novament al camp base [...]. La realitat és que avui dia l'independentisme no és prou poderós, encara, per convertir Catalunya en una República independent [...]. Cal recuperar les complicitats amb aquells sectors polítics i socials que, favorables al dret a decidir, s’han situat al marge de l’estratègia de les forces partidàries a la República Catalana". I aquest tuit amb paraules textualment atribuïdes a Oriol Junqueras des de la presó:
O sigui que, de moment, Esquerra espera a veure què decideix Junts per Catalunya, però ja no oculta que el tic-tac del rellotge de la investidura se li fa cada vegada més insuportable i que, com si fóssim en una escala de colors de risc, ja som a la banda carbassa, pròxima al vermell d’alarma perquè falten, com deia, quinze dies per dia 22.
De fet, la combinació d’un Puigdemont actiu a Europa (per a desesperació del govern espanyol) i un govern a Catalunya són útils per contestar a l’ofensiva de l’Estat. Una altra cosa és que aquesta divisió del treball funcioni bé a la pràctica. Entre altres coses, perquè hi ha moltes decisions del dia a dia que esperen un govern, i perquè un país no pot tenir dos presidents sense caure en una excepcionalitat difícil de portar.
És evident que continuarem instal·lats en una continuació indefinida de la situació, que per mesos, si no anys, no tindrem normalitat. Els presos i exiliats són una anormalitat, i l’amenaça de Millo d’un 155 a la carta, també. I escollir ara una mena de president pont, també. I, malgrat això, és vital resistir per avançar, perquè el nacionalisme espanyol s’ha desacomplexat definitivament en la seva agressivitat. Català dient que el llaç groc l’insulta, Rivera llançant els professors de Sant Andreu de la Barca als gossos que corren per la xarxa, i aquest cap de setmana atac al cotxe de la diputada d’ERC Jenn Díaz, aparcat a Sant Andreu de la Barca.
Això no pinta bé. Es comença per atacar objectes i s’acaba atacant persones. I com que no volem cridar el mal temps, ho deixem així.
Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.