L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'En efecte, senyora Robles, això va d'urnes'

A partir d’avui, quan falten 31 dies per al referèndum, l’actualitat es mesura amb un termòmetre, i certament es constata que la temperatura va pujant.

Per exemple, dilluns es va presentar la llei de transitorietat i les dues crítiques més de fons són:

1. Que el poder judicial de la Catalunya independent quedaria més sotmès al poder executiu que ara.
2. Que aquesta llei no s’aplicarà perquè el govern espanyol no ho negociarà mai.

Totes dues bandes estan igual: Junts pel Sí i la CUP presenten aquesta llei de transitorietat i diuen que l’aprovaran però no diuen ni com ni quan. I ho fan per no donar pistes i retardar l’acció dels tribunals espanyols (tàctica que la CUP no comparteix).

El Govern espanyol diu el mateix però al revés: que l’1-O no hi haurà referèndum, però no diu ni com ni quan pensa impedir-ho. I això que ja hi comença a haver opinions publicades demanant que no esperi als fets, perquè potser aleshores ja serà massa tard.

Ja els hi dic: si això fos una olla, veuríem com ens acostem al punt d’ebullició. Ahir el conseller portaveu Turull deia que només obeiran el Parlament, que és una manera de dir que no obeiran el Tribunal Constitucional.

Pel mig hi ha Puigdemont contestant preguntes per Facebook i dient que ell vol un exèrcit català, i la paraula ‘exèrcit’ apareix en gran o a les portades com a prova màxima de l’amenaça que significa l’independentisme. No sé si a hores d’ara hi haurà gaire interès a debatre com hauria de ser aquest exèrcit, però sembla lògic que n’hi hagi d’haver, naturalment proporcionat a la realitat del país i la realitat tecnològica del moment, que demana defensar-se amb més ordinadors que soldats.

Però ahir, en aquest dia d’interregne, va haver-hi un episodi significatiu: la portaveu del PSOE, Margarita Robles, va declarar textualment que “les urnes s’haurien de retirar”. Tampoc no va precisar com, perquè això voldria dir fer servir la força, i llavors es va fer un embolic dient que caldria veure on es posen i si són urnes. L’episodi em sembla significatiu, perquè torna sobre el símbol en disputa: les urnes. Darrere de conceptes com ‘desafiament’, ‘cop d’estat’, ‘fractura’, etc., el que hi ha són urnes, que la gent es pugui pronunciar. Els tribunals espanyols perseguiran, eventualment, polítics que intentaran posar urnes. Aquesta és la idea que no hauríem de perdre de vista: això no és un cop d’estat, però tampoc una revolució. Les revolucions no s’avisen ni molt menys es voten. És un referèndum, que es pot guanyar i que es pot perdre. Voler-lo celebrar em sembla molt més modern i democràtic que voler-ho impedir. És des de la serenitat que deriva d’aquest fet que caldria encarar l’augment de temperatura que ens espera.