L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Pujol, una vida al límit'

Diu Jordi Pujol que “ho sento molt”. Ho va dir ahir, rodejat d’un munt de càmeres, als periodistes que l’esperaven a la porta del despatx on passa ara moltes hores, al carrer Calàbria de Barcelona.

“Ho sento molt”, diu Pujol, i estic segur que és així, perquè per més complicat que sigui el personatge (com s’està demostrant més cada dia que passa), si alguna cosa no és i no ha estat mai Jordi Pujol, és frívol. Pujol és perfectament conscient del descrèdit personal, de la caiguda lliure en què es troba la reputació del seu cognom i de com en la caiguda arrossega la seva obra, que inclou 23 anys de presidència i la confiança de milions de persones que no només el votaven, sinó que se’l creien.

Pujol sap que ha de pagar la pena de l’exclusió social, de sentir-se dir pel carrer “xoriço!”, com li ha passat en més d’una ocasió des que va confessar que tenia diners a Andorra.

La pena o la ràbia que sent la gent quan el veu és directament proporcional a la confiança que tanta gent li va fer. Pujol va ser més que un president, va presentar-se, també, com un polític que mentre governava reflexionava en veu alta sobre l’ètica i el poder, sobre la moral i la vida pública. Justament per això, el festival de milions amassat amb cobdícia per membres de la seva família (i ara el fiscal està investigant si per ell mateix i la seva dona) és encara més obscè que tants altres casos de corrupció.

Pujol és un personatge d’una profunditat shakespeariana. Si la seva obra política demana la mida d’una càtedra universitària par abastar-la, la seva figura personal demana un estudi psicològic per entendre-la. Però crec que no m’equivoco si dic que Pujol ha estat sempre un home que ha corregut riscos al límit del sentit comú, un empresari benestant que va desafiar la dictadura i va anar a la presó, un banquer multimilionari que va finançar obra cultural i nacional gairebé a fons perdut, un home d’estat de dia i un activista de nit, un president de Catalunya que buscava l’encaix amb Espanya, un polític que feia discursos sobre ètica mentre al seu voltant la política i els negocis es confonien, un home ric (sembla) que ara anava cada dia treballar a un despatx petit i atrotinat en un edifici qualsevol de l’Eixample de Barcelona, un president emèrit que va confessar que encara podia espatllar la seva biografia. Una vida obsessiva, sempre al límit.

Resulta incomprensible que algú que s’ha dedicat tan pacientment a construir una idea i una realitat de Catalunya després de l’ensorrament de la Guerra Civil i el franquisme, hagi pogut destruir així el patrimoni de la seva posteritat.

Pujol, sempre obsessionat amb Catalunya, podrà tenir la satisfacció de saber que el país és prou fort perquè la fallida personal del seu expresident no afebleixi els seus projectes de futur.

Bona part del país mira Pujol i li també diu “ho sento molt”, però ja fa temps que va girar full. Un full que girarem del tot si som més exigents amb el poder i amb nosaltres mateixos.