L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Puigdemont i els seus votants, entre el dret i la necessitat'

Demà s’ha de constituir el nou Parlament. Ja saben que això consisteix a escollir el nou president i la mesa de la cambra, que és la que regula els debats. Un cop nomenat, el president del Parlament fa una ronda amb tots els grups parlamentaris per saber si hi ha algun diputat que tingui els vots necessaris per ser president de la Generalitat i quan algú els té, convoca un ple per la investidura del president, s’investeix el president que nomena el govern i la legislatura ja comença a funcionar.

Junts per Catalunya i Esquerra, Puigdemont i Marta Rovira, van fer un acord pel qual el president del Parlament serà d’Esquerra i el president de la Generalitat serà Puigdemont. Però quan falten 24 hores perquè es constitueixi la cambra, l’acord no s’ha trencat però el pla dels independentistes s’enfronta a diversos obstacles.

Primer, els lletrats del Parlament han emès un informe i consideren que als debats que pivoten al voltant dels membres del Govern o del president, l’important és “propiciar un diàleg” entre els diputats i el candidat amb l'objectiu d'aconseguir el suport necessari per obtenir la confiança de la cambra.

És per això que conclouen que en determinats debats, l'absència física del candidat no compliria ni el reglament ni l'Estatut, ja sigui a través de videoconferència o per delegació del discurs a un altre diputat: “De manera que sense la participació directa i personal del candidat o del president de la Generalitat no disposarien d’un element essencial del procediment, sense el qual no podria complir la seva funció estatutària i reglamentària”.

Els lletrats han parlat, però qui té l’última paraula és la presidència i la mesa del Parlament. Per la qual cosa, perquè Puigdemont pogués intervenir des de Brussel·les o que un diputat llegís el seu discurs i repliqués en el seu nom, caldria que ho autoritzés el nou president del Parlament. Hi està disposat Ernest Maragall, que sonava com a candidat d’Esquerra? Hi està. Posarà Esquerra més noms de diputats seus per presidir el Parlament sobre la taula? Fonts de Junts per Catalunya diuen que sí. Però, a més a més, imaginem-nos que el president ho autoritza. Rajoy ja va dir ahir que mantindrà el 155 si hi ha investidura a distància. El PSOE, per boca de Pedro Sánchez, ha dit que, en això, donarà suport a Rajoy. I aquest matí, a la SER, Felipe González ha dit que pel principi que tot el que no està prohibit pel reglament del Parlament està permès, potser el Parlament podria investir un elefant.

Aquí no s’acabava tot. Podran votar els diputats a la presó (Junqueras, Forn i Sánchez) i els que són a Bèlgica (Puigdemont, Comín, Ponsatí, Puig i Serret)? Això també ho ha de dir la mesa del Parlament. La delegació de vot està prevista normalment per a casos de maternitat o de malaltia greu.

Davant de tot plegat, què ha de fer Puigdemont? Presentar-se a la investidura, corrent el risc que l’Estat la bloquegi i encara pitjor, torni a suspendre l’autogovern, o ho ha de deixar córrer? I aquí és on les sempre difícils relacions entre l’antic món convergent, ara PDECat, ara Junts per Catalunya, ara Puigdemont, topen com la vaca cega de Maragall (Joan), una i altra volta contra la soca d’Esquerra Republicana. A Esquerra, a les darreres hores han posat en circulació el terme “realisme”, per dir: “escolta, no ens compliquem la vida intentant investir un president que és a Bèlgica”. I des de Junts per Catalunya contesten que Puigdemont es va presentar, la gent el va votar i ara té els vots per ser president. I que si Esquerra no el vol de president, que ho digui. I que si volien realisme, realisme era haver acceptat la proposta de Puigdemont de convocar eleccions el 26 d’octubre i haver evitat així el 155. I que cal posar les coses difícils a l’Estat. Difícils fins a on? Perquè com saben, des del moment que es constitueix el Parlament es posa en marxa un cronòmetre, i si en tres mesos no han estat capaços d’investir un president de la Generalitat, cal anar a eleccions un altre cop. Està disposat Puigdemont a jugar-se la majoria absoluta independentista si ell no és l’investit? Això només ho pot contestar ell, però la impressió que fa és que Junts Per Catalunya portarà al límit la voluntat popular que s’expressa en la investidura de Puigdemont però que abans que tornar a convocar eleccions, Puigdemont deixarà que sigui un altre diputat o diputada el nou president de la Generalitat.

Ens enfrontem, per tant, a un déjà-vu: sabem com començaran les pròximes sessions del Parlament però no com s’acabaran. S’assemblarà una mica, per raons diferents, a la incertesa que va acompanyar la investidura de Mas, que va acabar anant a parar a mans de Puigdemont. Algú pot dir que parin, que prou, que investeixin algú i recuperem l’autogovern, però cal recordar-los que si tot això és anormal és perquè l’Estat està fent un us abusiu de la presó preventiva que manté Junqueras a la presó i aconsella que Puigdemont no deixi Bèlgica. Avui mateix, el mateix Felipe González que diu això de l’elefant, ha dit que a ell, el delicte de rebel·lió, li costa de veure.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I llibertat de moviments per a Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.