L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El procés va molt de pressa?'

Avui hi ha tres grans qüestions: referèndum, Gordó i la gratuïtat de la universitat a Andalusia.

Quan totes les informacions coincideixen a dir que abans que s’acabi aquesta setmana el president Puigdemont anunciarà la data i la pregunta del referèndum, ahir es va reunir per última vegada el Pacte Nacional pel Referèndum (quedarà “a la reserva”). I com es preveia, tothom va sortir-ne com hi va entrar: els partidaris de convocar la consulta, decidits a fer-ho, i els comuns, afirmant, per boca de Xavier Domènech, que “les vis ràpides no són la solució”.

Mirin, és veritat que la convocatòria de la consulta, l’aprovació de les lleis de desconnexió, tot això, implica riscos desconeguts, però si el problema és la pressa, quins son els avantatges d’anar més a poc a poc? I encara més: ¿Estem segurs que podem parlar de pressa?

La relació Catalunya-Espanya va quedar molt tocada quan, seguint tots els camins legals, Catalunya va aprovar el seu estatut. Estem parlant del 2005 i el 2006. Fa onze i dotze anys. Els boicots, les firmes, les amenaces de pronunciaments militars, fins i tot, davant, insisteixo, d’una reforma d’acord amb la llei, van ser d’una agressivitat que, a Espanya, només s’aplica a Catalunya.

El 2010, fa set anys, la relació constitucional entre l’Estat i Catalunya va saltar pels aires quan el TC va esmenar el Congrés primer i el poble de Catalunya després. Des d’aleshores hi ha hagut tota mena de propostes de pacte. De Mas i Puigdemont, sí, però també de gent de la tercera via, empresaris, gent del món financer que han apel·lat a millorar el finançament, a fer inversions... I res. Per això em pregunto si es pot parlar de pressa, i quin avantatge té esperar, per a Catalunya. Esperar què? Esperar qui? Quanta més paciència ha de tenir? Si el problema és la pressa, què en treu Catalunya d’anar més lenta?

Si continua com sempre, Catalunya obtindrà resultats diferents?

Sobre l’afer Gordó. El cas es complica. Gordó no cedeix l’escó, la presidenta de l’Institut Català de la Dona, Teresa Pitarch, també estripa el carnet del PDECat, i Artur Mas guarda silenci. ¿És un silenci que desautoritza la decisió de Pascal de demanar l’escó a Gordó? ¿És un silenci perquè Mas va arribar a posar la mà al foc per Gordó i el va fer conseller, després que Gordó fos gerent de Convergència? Si s’investiga Gordó, Mas en pot sortir perjudicat? Són preguntes molt incòmodes per al PDECat i per a Junts pel Sí, que arriben just en una setmana transcendental.

I el tema de la gratuïtat de la universitat a Andalusia per al qui ho aprovi tot. Avui a l’editorial de l’ARA ens preguntem com és possible una universitat gratis a Andalusia. Les suposades autonomies riques, les que pateixen dèficit fiscal (Catalunya) no s’ho poden permetre. Andalusia, comunitat receptora, sí. Una carrera a Catalunya costa com tres carreres a altres universitats espanyoles, per bé que tres universitats públiques catalanes estan entre les cinc millors de l’Estat. A qui contesti coses com “doncs que Catalunya no s’ho gasti en TV3” li haurem de recordar que a part que qualsevol país té una tele pública (sobretot si té una llengua pròpia), li hauríem de dir que un sistema de finançament més just no hauria d’impedir una despesa com la d’Andalusia. (Sense oblidar que Catalunya acaba d’avançar cap a al renda garantida de ciutadania o el manteniment de la seva despesa en recerca). És evident que part del malestar que hi ha a Catalunya, i que ha acabat en una demanda de referèndum, té a veure amb la desigualtat que revela la gratuïtat de la matrícula universitària per al qui tregui un cinc a Andalusia.