L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Les nostres vides, les nostres fortunes i el nostre sagrat honor"

Ja els dèiem ahir que les paraules del conseller Baiget significaven “problemes per al Govern quan faltaven poques hores per a les explicacions sobre el referèndum que avui es volen presentar a l’escenari del TNC amb una escenografia d’unitat”.

I, en efecte, ahir a la tarda, Puigdemont, molt enfadat, va cridar Baiget a Palau. Li va dir que s’havia sentit desautoritzat per les seves declaracions a ‘El Punt Avui’ i que havia estat esperant una rectificació, i el va cessar per pèrdua de confiança.

Aquest matí, també a Palau, Santi Vila ha promès el càrrec de conseller d’Empresa en un brevíssim acte al qual ha assistit Baiget i en el curs del qual Puigdemont li ha agraït els serveis prestats.

Què hem tingut aquí?

Baiget ha verbalitzat el malestar d’alguns consellers i alts càrrecs de l’administració que no estan al nucli dur de les decisions, però que les hauran de posar en marxa.

Baiget ha verbalitzat que no està disposat a deixar-se el patrimoni en això, perquè afectaria la seva família.

Ambdues afirmacions són políticament i humanament comprensibles, però el que diu Puigdemont és que quan falten menys de tres mesos per al referèndum, no es pot dubtar en públic. Qui diu això en un diari i no rectifica, sap que se’n va al carrer.

La política és així, per més que es tracti d’algú de qui, com Baiget, tal com expliquem avui, diuen al PDECat que "el 90% del 9-N és mèrit seu".

Baiget, l’home de poques paraules que es mou bé a la rebotiga

Tenim un cop d’autoritat del president Puigdemont. Un cop d’autoritat davant tothom, sobretot, davant el seu propi partit, amb Marta Pascal al capdavant, que al migdia va assegurar que arribaríem al referèndum i amb Baiget a dins. Doncs no.

L’autoritat de Puigdemont arriba fins al punt que ha triat Santi Vila per substituir Baiget. L’ha triat perquè li té tota la confiança, perquè l’un, exalcalde de Girona, i l’altre, exalcalde de Figueres, són dos gironins que es mouen entre les famílies polítiques de Barcelona. I encara més: així com Puigdemont ha estat independentista tota la vida, Vila ha admès que ha arribat aquí arrossegant els peus i per falta d’una oferta millor de l’Estat. La tria de Vila és significativa.

I tenim que així, entre riures per sota el nas de l’oposició que parla de “por al fracàs”, arriba l’acte d’avui al TNC.

Avui es presentarà la llei del referèndum, la interpretació dels resultats i com es farà perquè siguin vinculants. La llei de l’1-O estableix que té una llei que l’empara, i que si guanya el ‘sí’ es proclama la independència. I si guanya el ‘no’, es convoquen eleccions autonòmiques.

En aquest punt, la Moncloa diu que la Generalitat pressiona funcionaris. Home, el govern espanyol envia cartes a secretaris i interventors (cartes a 947 ajuntaments, les 4 diputacions i els 42 consells comarcals) per recordar-los que han de respectar la llei, i que respectar la llei, en aquest cas, és negar-se a col·laborar en el referèndum. Si hi ha alguna pressió, és la de l’Estat.

Insistim, pressió als funcionaris perquè no es posin unes urnes. Fer servir la força de l’Estat per impedir que ens preguntem i ens responguem. I això ho fa el govern espanyol, sense oferir cap alternativa a canvi a milions de catalans que reclamen una sortida política.

Finalment, aquí tenim una coincidència curiosa al calendari. Avui és 4 de juliol, dia de la independència dels Estats Units. Ahir el conseller Baiget va dir que podia acceptar d’anar a la presó, de ser castigat en el patrimoni per participar en posar les urnes, com la justícia espanyola pot acabar establint per a Mas, Ortega, Rigau i Homs. Doncs bé, la declaració de la independència dels Estats Units recull el valent i decidit tremolor de cames dels pares fundadors americans davant la totpoderosa Corona britànica. El text de la declaració parla de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat, sí, i del “patiment pacient” de tota mena de desaires, recull les 26 agressions per les quals consideraven que no només tenien el dret, sinó l’obligació de deixar de viure sota la Corona britànica. Però conscients del difícil pas que estaven fent, es van prometre els uns als altres “les nostres vides, les nostres fortunes i el nostre sagrat honor”. Evidentment, aquells primers nord-americans sabien que anaven a una guerra, i els termes en què parlaven havien de ser dramàtics.

Naturalment, és fàcil demanar heroisme als altres quan tu no t’hi jugues el patrimoni. Però vaig escriure-ho aquí, a l’ARA, des de Washington, el 4 de juny del 2012: “La història no avança quan un poble es mira de reüll vejam qui fa el primer pas, sinó quan qualsevol dels seus membres està disposat al desconfort que significa negar-se a cedir més el seient, com va fer Rosa Parks. La història no escull protagonistes, sinó que espera voluntaris que es pregunten quina responsabilitat personal estan disposats assumir quan troben que no els és possible viure amb plena dignitat. I el seu coratge s'encomana, fins a esdevenir els símbols d'una causa justa”.