L'anàlisi d'Antoni Bassas: '"No nos metamos en eso"'

Carles Puigdemont ha de prendre una decisió molt important: fins on porta la seva determinació de ser investit president de la Generalitat una altra vegada. Sostenim aquí que hi té tot el dret, perquè s’ho ha guanyat a les urnes. Amb tot, sap que si no hi és, al Parlament, l’Estat anul·larà la seva investidura i això en el supòsit que s’arribi a votar, que és el que els partits del 155 estan intentant impedir.

Ahir va ser visitat a Brussel·les pel president del Parlament, Roger Torrent, i tots dos es van moure en el terreny de l’ambigüitat calculada. Torrent va demanar un “govern efectiu i que pugui treballar des del minut 1”, com dient “No sé si una presidència des de Bèlgica i anul·lada pel TC pot proporcionar-nos un govern efectiu per acabar amb el 155 ara mateix” i per la seva banda Puigdemont va dir que “ningú no descarti que el ple del Parlament es pugui celebrar amb les condicions òptimes, que és que hi puguem ser tots presents”, com dient “mantinc la incògnita sobre si vinc o no vinc”, que ja saben que és el principal maldecap que té el govern espanyol en aquests moments, per més increïble que sembli i per això regira clavegueres i es presenta a aeròdroms. Què decidirà Puigdemont, què li convé més al país? Sens dubte, al país li convé treure’s de sobre el 155 i tenir govern, encara que això no sigui el final dels problemes. Li convé poder dir a l’Estat: vas destituir el govern, vas convocar eleccions, hi vàrem anar amb una mà lligada a l’esquena i vàrem guanyar. A Puigdemont li correspon decidir quina és la millor manera de tornar al poder i d’explicar bé el perquè de la decisió que acabi prenent.

Poso l’accent en Puigdemont i en la majoria que forma amb Esquerra (i, en una òrbita més llunyana, amb la CUP) perquè per més que l’estat espanyol no se’n surti amb Catalunya, és a Catalunya també que els polítics tenen una gran responsabilitat. Però no em puc estar de mirar-me atònit el dia d’ahir, un dia en la vida d’Espanya.

A l’Audiència Nacional, Ricardo Costa, ‘Ric’ per als amics, va declarar amb veu nasal, to de ‘pijo’ i bandereta espanyola al canell (la bandereta de la fraternitat que envia el SOS de “eh, que soc un de vosaltres?”), va afirmar que “sí, és cert, el PP es finançava amb diner negre”. Com que li demanen 7 anys i 9 mesos de presó, va cantar-ho tot, amb paraules de penediment: “No vaig fer res per impedir-ho, vaig ometre la denúncia, assumeixo la meva responsabilitat”.

Costa va acusar Camps. Mentrestant, Rajoy no sabia dir si Camps era militant del PP o no. Camps, aquell de qui Rajoy va dir “sempre estaré amb tu, crec en tu i en el que fas”. Camps, aquell que va salvar Rajoy de perdre la presidència del partit al congrés de València del 2008, (el PP, per cert, va trigar nou anys a pagar a Fira València la factura del lloguer del palau de congressos de València, finalment la va pagar l’any passat). Rajoy fa cara d’avorrit quan li pregunten per la corrupció, es posa el vestit de relliscar-li tot, però la corrupció del seu partit, dels seus, el persegueix.

Però és més, és que ahir, Rajoy, l’especialista a deixar que el temps resolgui els problemes fins a podrir-los, va fer ahir, en un sol dia, un recital de la seva personalitat:

No sap si Camps és militant del PP, li pregunten si sancionaria una empresa que pagués més als homes que a les dones i contesta “no nos metamos en eso”. “No nos metamos en eso!”. La desigualtat salarial, però “no nos metamos en eso”. Rajoy és un immens “no nos metamos en eso”. Quan Mas li parlava del concert o Puigdemont del referèndum, Rajoy els contestava “ui, president, eso es un lío”. Un “lío” que intenta superar fent la pilota més grossa; i tapant-te amb la manta de Catalunya. Ahir Montoro va tenir la barra de dir que si Espanya no té encara pressupostos per al 2018 és per culpa de Catalunya. Doncs si la culpa d’una cosa tan important com tenir pressupostos la té Catalunya, soluciona el problema de Catalunya. O també contestes “no nos metamos en eso?”. Això sí, mentrestant, el seu ministre de l’Interior, Zoido, fa regirar les clavegueres del Parc de la Ciutadella de Barcelona per veure per on pot amagar-se Puigdemont, no fos cas que no el trobin. Com les urnes de l’1 d’octubre. Rajoy ha decidit que Espanya dupliqui la despesa militar en set anys. Per comprar què? Per tornar quins favors? Per calmar l’exèrcit, que ha callat (almenys públicament) durant la crisi catalana?

I en la seva inacció, la seva fugida de qui dia passa, any empeny, Rajoy arrossega el Rei, que deixa arrossegar-se pensant-se que l’1 d’octubre és a ell el que el 23-F va ser al seu pare. Felip VI va parlar ahir a Davos de les lliçons que hem après de la crisi catalana, la principal de les quals seria que “cal preservar l’imperi de la llei”. Felip VI (l’Estat, per tant) parla com si això de Catalunya ja s’hagués acabat. Com si amb la violència policial i l’abús de la presó preventiva s’hagués acabat un problema polític que fa que dos milions llargs de persones hagin votat ara un mes restablir un govern independentista. Per què dona lliçons, l’Estat, si no ha aprovat encara l’examen de Catalunya?

No és una crisi fàcil de resoldre, ni per Puigdemont, ni per Rajoy, però segur que no es resoldrà dient “no nos metamos en eso” i fent servir la força per sobre de les raons.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I llibertat de moviments per a Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.