L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El 6-F i 2,3 milions de raons'

El Govern assegura que hi haurà referèndum i fins i tot ha expressat que si Mas o, sobretot, Forcadell són inhabilitats, la consulta es podria celebrar abans de l’estiu. I per part seva, el govern espanyol assegura tot el contrari: que el referèndum no se celebrarà.

Aquest duel de plantejaments s’alimenta amb raons. El govern espanyol en té dues: una de fons i una altra a la qual darrerament està donant molta importància.

La de fons l’hi hem sentit mil vegades a Rajoy perquè en això ha demostrat ser tan immobilista com conseqüent: Espanya serà el que decideixin tots els espanyols, no uns quants. I la raó més conjuntural és el cas Vidal. Sense anar gaire lluny, aquest matí, la vicepresidenta espanyolaSoraya Sáenz de Santamaría ha titllat la Generalitat "d'absolutista", l’ha acusat de "supeditar la llibertat de pensament" dels catalans i ha afirmat que “qui ha dit que el procés és il·legal és el pare de la constitució catalana". El govern espanyol ha trobat una mina en el cas Vidal i l’amplifica. Ja vàrem dir aquí, en unes hores en què Vidal ni tan sols havia renunciat al seu escó, que l’ara exjutge havia fet un mal servei a la causa que defensa, però esclar, cada cop que el govern espanyol parli d’ell haurem de recordar que Fernández Díaz no tan sols no ha estat cessat, sinó que a més continua al Congrés i presideix una comissió després d’haver estat gravat al seu propi despatx de ministre de l’Interior mentre conspirava contra els seus adversaris. Sense lloar Vidal, diguin-me quin dels dos casos els sembla més totalitari.

Però examinem la raó de fons: Espanya la decideixen tots els espanyols, no uns quants. Excuso dir que al referèndum escocès només van votar els escocesos i no tots els britànics, i en el Brexit van votar tots els britànics i no tots els europeus. Però és que si vaig a la literalitat de l’expressió de Rajoy, no és veritat que el que sigui Espanya ho decideixin tots els espanyols. L’Estatut del 2006 va ser aprovat per tots els espanyols a través dels seus diputats i senadors, i només uns quants espanyols, la majoria dels magistrats del TC, van rectificar la sobirania nacional i el vot dels catalans en referèndum legal i acordat. Aquell dia es va trencar el pacte constitucional a Catalunya.

D’aquell conflicte neix l’actual demanda de referèndum. La pròxima estació de servei per recarregar-se de raons vindrà dilluns que ve, 6 de febrer, amb motiu del començament del judici a Mas, Ortega i Rigau. Tothom es mira aquell dia com un test sobre quin és el grau de mobilització que el procés és capaç de mantenir.

Crec que tractant-se d’un judici al 9-N, els 2,3 milions de persones que van anar a votar haurien de considerar si és un cas de consciència no deixar sols els responsables polítics d’aquell acte als quals es jutja, en democràcia, per haver posat unes urnes. I fins i tot els que no van anar a votar, haurien de pensar si creuen de debò que aquest judici resoldrà alguna cosa. Perquè la de dilluns que ve pot ser la primera de més mobilitzacions en defensa de la democràcia.

I perquè a unes altures de la història en què hem examinat els arguments dels uns i els altres mil vegades del dret i del revés, cal fer-se una pregunta per no acabar més marejats: Pot Espanya continuar negant-se a reconèixer la seva realitat plurinacional? Potser la independència no guanyarà i ni tan sols podrà ser consultada, fins i tot perquè l’Estat faci servir la força, com demana Vidal- Quadras. Això no ho sabem. Però Espanya viurà en pau amb ella mateixa tal com està concebuda ara? Això sí que ho sabem, i la resposta és ‘no’.