L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L'última pantalla'
"Arrimadas ha advertit contra la frustració de les expectatives i, és veritat, aquest és un risc. Però més greu que la frustració de les expectatives és la frustració del present"
En el curs de la qüestió de confiança, Puigdemont ha promès un referèndum. Aquest és el titular. Vist així, tenen una part de raó els que diuen que prometre un referèndum és com pedalar en una bicicleta estàtica. O com donar voltes a la roda del hàmster. Perquè el 9-N no va ser un referèndum però s’hi va assemblar. I el 27-S va ser presentat com un referèndum i, de fet, va ser llegit com un referèndum (‘sí’, ‘no’,) la nit electoral fins i tot per a aquells que deien que allò només eren unes eleccions autonòmiques. Una de les que ha dit això de la roda del hàmster ha estat, aquest matí, Inés Arrimadas, en la represa de la sessió al Parlament. I el president l’ha contestat i ella l’ha replicat en el moment que retindrem d’aquest debat, perquè entre altres coses, han quedat citats per d’aquí un any. Aquest ha estat el moment:
Arrimadas diu que d’aquí un any sabrem qui caça ‘pokémons’, qui fa política virtual, quan sabrem si s’ha celebrat o no el referèndum. D’altres diuen que, amb la promesa de la consulta, Puigdemont es limita a guanyar temps. Obliden dues coses, des del meu punt de vista. La primera, que a diferència del 9-N o abans del 27-S, ara hi ha una majoria al Parlament que té el mandat democràtic de portar Catalunya a ser un estat independent. Aquesta és la gran diferència entre la posició que tenia Mas i la posició en què ara es troba Puigdemont. Puigdemont té un mandat i ha proposat culminar-lo com es culminen els projectes en democràcia, que és donant la veu al ciutadania.
La segona cosa que obliden els de la roda del hàmster o els de guanyar temps és que Puigdemont ha estat independentista tota la vida, que està desitjant tornar a casa i dedicar-se a la comunicació, i que, fins on hem vist en aquests nous mesos i pel que hem comprovat cavant en la seva biografia, no és una persona de conviccions de treure i posar. Va assumir la presidència en condicions desesperades i contrarellotge per fer la independència, no per pedalar en una bici estàtica o allargar la seva estada a la plaça de Sant Jaume. Només cal veure l’avís d’ahir a la CUP: “Els que estiguin pensant a donar-me la confiança però no m’aprovin els pressupostos, no cal que em donin la confiança i anem a eleccions sense perdre més el temps”.
Vol dir això que hi haurà referèndum? O que en realitat això, com ha dit Arrimadas, és el “neverèndum”?
Mirin, a hores d’ara tothom està al cap del carrer. Ningú no sap com acabarà, això. I si hi penso amb consciència, esclar que jo també en tinc dubtes. No de la voluntat de Puigdemont, que me’l crec, sinó que l’Estat no acabi suspenent l’autonomia de Catalunya així que el Parlament aprovi la llei de transitorietat. Perquè el que també penso és que en aquest plantejament net de Puigdemont hi ha allò que Toni Soler diu avui a la seva anàlisi: que Puigdemont està buscant el conflicte per forçar el diàleg. Que amb l’estat espanyol només hi ha una remota possibilitat de diàleg si ets tossut amb el conflicte. Democràticament i pacíficament tossut. Però que hi hagi conflicte sempre és un llum en ambre. De fet, ahir, Puigdemont va dir una frase que si vostè és dels que ha sortit cada 11-S, va per a vostè: “Jo no fallaré, però no podré complir sense una majoria al Parlament sense fissures i sense la gent mobilitzada”. Vénen mesos, doncs, intensos i previsiblement aspres.
Arrimadas ha advertit contra la frustració de les expectatives i, és veritat, aquest és un risc. Però més greu que la frustració de les expectatives és la frustració de la realitat, del present, més que la frustració, el col·lapse de la realitat d’una Catalunya que té una estructura política que se li ha fet petita per respondre al dinamisme i a les necessitats de la seva societat, allò de “tenim teules i parets mestres, però no tenim teulada”, no tenim tota l’estructura. Des d’aquest punt de vista, seria frustrant no intentar un canvi.
Avui Puigdemont ha guanyat la confiança del Parlament, però perquè tot això surti bé, cal que tothom treballem tan bé com sapiguem i guanyem la confiança en nosaltres mateixos per fer de tot aquest esforç d’aquests anys una realitat que no sigui virtual.
