L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L'Estat ens rodeja i ens parla pel megàfon'

Ahir, al Parlament, Puigdemont va demanar a Rajoy que aclarís si estava disposat a “utilitzar la força contra Catalunya”. Alguns mitjans espanyols diuen avui allò de “Puigdemont aixeca el to”, passant per alt que el to el va aixecar el govern espanyol la setmana passada quan alguns dels seus membres van dir que el referèndum equivalia a un cop d’estat i que estaven disposats impedir-lo per tots els mitjans. Però bé, ja hem comentat aquí que som a la fase d’acció-reacció, i que cada part està tractant que l’altra cometí un error fatal que li costi la partida o un preu molt alt. Que l’Estat fes servir la força o que aquí hi hagués episodis de violència.

Per tant, ara ja, quan parlarem del Procés o de la situació política, del que parlarem és de com serà l’episodi definitiu. De si el govern podrà convocar el referèndum; de si un cop convocat, el Parlament pot seguir operant normalment i tirar endavant els preparatius del referèndum o si, com a resposta, l’Estat recupera temporalment la competència sobre funcions encomanades fins ara a la Generalitat –els Mossos, per exemple– o fins la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions.

S’acosta, doncs, el moment de la topada, l’Estat amb la llei, la Generalitat amb la gent (no amb tota, però amb moltíssima gent). La topada mai no és agradable perquè pot afectar molta gent, però segur que ens interpel·la a tots. I aquí és on cal assenyalar amb el dit la responsabilitat del govern espanyol, obsessionat a creure’s la seva pròpia mentida, de reduir-ho tot a un nom. Primer va ser Mas, ara és Puigdemont, va ser la CUP, però mai ha estat la gent, com si els milions de persones que han vist als carrers durant tots aquests anys fossin figurants. El govern espanyol no s’hi ha dirigit mai, si no és per renyar-los i, com si portés un megàfon de la policia, dir-los que surtin amb els braços enlaire i que es rendeixin. No han fet res, no han millorat res.

Ara imaginin-se per un moment que el Parlament queda dissolt i que l’Estat força la convocatòria de noves eleccions. Això ens tornaria al punt de partida, perquè la victòria de l’independentisme seria bastant probable. Per què posposar la solució dels problemes? La pregunta de Puigdemont d’ahir –farà servir Rajoy la força contra la gent?– és del tot pertinent, però és molt trista. No hauríem arribat aquí si l’Estat s’hagués servit de la seva força per solucionar un conflicte. Però esclar, solucionar-lo vol dir pactar, acceptar l’altra part com a interlocutor, i en la cultura política espanyola, l’Estat no ha de pactar res amb Catalunya. Si no solucionen el conflicte és perquè no tenen cap incentiu per fer-ho, és que ja els va bé, els reforça. Desgraciat aquell que viu millor quan té un problema. Perquè Catalunya no desapareixerà.