L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Ensenyament en català: no tinguem por'

El ministeri d’Educació va avançar ahir que vol incloure una casella en els formularis de preinscripció escolar de cara al curs vinent perquè els pares puguin escollir si volen que els seus fills estudiïn en castellà, i acabar així amb el català com a única llengua vehicular als centres d’ensenyament.

Alarma.

Atenció, el 155 amenaça l’escola. Però calma.

Per diverses raons. Així com amb el 155 el PP ha pogut comptar amb el PSOE, amb la immersió els socialistes no és gaire probable que hi juguin. I amb Podem tampoc hi pot comptar. Ni amb el PNB, amb qui ha de pactar tantes coses. El PP només tindria el suport de Ciutadans, partit dissenyat al laboratori per atacar, precisament, l’ensenyament en català.

M’atreveixo a demanar calma, també, perquè el secretari d’estat d’Educació que va fer l’anunci ahir va dir: "Ho estem valorant; ho decidirem les pròximes setmanes”, perquè primer han de saber “si això és una matèria que els correspon amb el 155”. I és que amb les lleis a la mà és difícil que es puguin ensenyar més d’un 25% de les assignatures en castellà, tal com recull la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ratificada pel Suprem el 2015. Això de nens separats, escolaritzats en català només o castellà només, no passarà.

El 155 pot canviar un formulari, però no pot canviar la llei. I ho saben. Però el PP es fica ara amb la immersió per pressionar Puigdemont perquè ho deixi córrer, perquè competeix amb Ciutadans per veure qui és més dur amb la Catalunya sobiranista i perquè posar fi a l’ensenyament en català és el seu somni.

El PP beu directament d’Antonio de Nebrija: “La lengua es la compañera del imperio”. I se’n recorden d’allò que vàrem comentar aquí no fa gaire. Bavegen amb Macron quan diu que el francès és la llengua de la República. Al PP creuen que si s’acabés l’ensenyament en català, s’acabaria la realitat nacional catalana. Quan diuen allò de “l’escola catalana adoctrina”, en realitat volen dir que adoctrina perquè parla en català. Una vegada més: només és autènticament espanyol, es veu, allò que és castellà.

Calma, també, perquè hem de tenir confiança en la solidesa de l’escola al nostre país. I del camí que ha fet la llengua els darrers 40 anys. Ara que fa 150 anys que va néixer Pompeu Fabra, i que l’ARA li dedicarà pàgines aquest cap de setmana, citem-lo: “No abandoneu mai ni la tasca ni l’esperança”.

Ara hi ha un element que em sembla fonamental, que és el de capgirar la trampa argumental de: Tu per què no vols que s’ensenyi en castellà? O tu per què no vols que els pares puguin decidir? No estàs a favor de més llibertat? Des del meu punt de vista, la resposta és que el castellà té un espai preferent en l’educació a Catalunya, fins al punt que els nois i noies surten de l’ensenyament obligatori amb els mateixos o més coneixements de castellà que altres nens d’Espanya. Que la immersió lingüística és, primer, objecte d’un gran consens polític i social; segon, la manera en què milers i milers de nens catalans que d’altra manera mai no estarien en contacte amb el català, puguin estar-ho. I, per tant, és l'única manera que els puguem garantir igualtat d’oportunitats en el món laboral perquè si treballen a Catalunya, o a les Balears o al País Valencià, el coneixement del català els obrirà més portes.

I de fons, fem govern d’una vegada.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I llibertat de moviments per a Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.