L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El cotxe i jo'

Avui a Barcelona és el Dia Sense Cotxes. És veritat que quan a Barcelona fem alguna cosa els mitjans en parlem com si passés a tot el país, però, si en parlem aquí, avui, és perquè l’ús del cotxe ens interpel·la a tots. Tothom el fa servir, tothom en paga les conseqüències.

Vejam, això del Dia Sense Cotxes ha volgut ser, des de fa anys, com una pregunta: podríem prescindir del cotxe a la nostra vida? O, almenys, podríem prescindir-ne una mica? Des d’aquest punt de vista, un recordatori que podem caminar, agafar el transport públic, estalviar i, sobretot, no contaminar i respirar millor em sembla una iniciativa que té sentit.

El problema és que qui fa aquesta pregunta, que en aquest cas és l’Ajuntament de Barcelona, però així, en general, podríem dir que és el poder polític, no sempre ens dóna les alternatives necessàries per moure’ns sense cotxe. I, per tant, la pregunta del poder “podries no agafar tant el cotxe?”, una pregunta que ens formula en forma de carrers tallats a la força, fent embussos i crispant gent, és una impertinència per a aquells que agafen el cotxe per estricta necessitat i que li podrien contestar ben legítimament: “No ens compliquis la vida, que prou complicada que és. Dóna’m un transport públic millor, sobretot Rodalies, que és un desastre”. Avui una companya del diari que ve a treballar des de Cardedeu deia que els trens anaven amb un quart d’hora de retard. Precisament avui. No, Barcelona no és una excepció, i com tantes altres ciutats del món ha entregat la seva ànima al cotxe, i tot i que el que transport públic ha millorat molt, no cobreix totes les necessitats.

Ara, dit això –el Dia Sense Cotxes és un bon recordatori convertit en una idea antipàtica–, hem d’admetre, també, que aquest dia també podria servir per tenir una conversa adulta amb nosaltres mateixos, dins de cada família, sobre la nostra relació amb el cotxe. Perquè és possible que en puguem prescindir més. Sobretot aquells que viuen a la ciutat i tenen més alternatives de transport.

Tenir cotxe és molt car, poques sensacions són pitjors que les de passar-se mitja hora aturat cada dia en un embús al mateix lloc i a la mateixa hora, i ara ja sabem que perjudica la salut.

Recordeu un estudi que va publicar l’ARA fa uns mesos: “Podem passar hores sense beure i dies sense menjar. Però només podem passar pocs segons sense respirar. Cada dia aspirem uns 10.000 litres d'aire. Res és, doncs, tan important. Doncs bé, tenint en compte la mitjana de diferents contaminants, l'índex global de Barcelona se situa al voltant de 70, cosa que la converteix en la cinquena ciutat més contaminada d'Europa, només per darrere de Bitola i Skopje –a Macedònia–, Torí i Kíev. A títol comparatiu, París ocupa el lloc 10 de la llista, Madrid el 24 i Londres el 25.

Les morts a Europa se situen entre 490.000 –segons l'Agència Europea del Medi Ambient– i 600.000 persones cada any –segons l'Organització Mundial de la Salut–; a la capital catalana en són 3.500. Però, esclar, no se’n parla com dels morts de trànsit perquè, oficialment, el motiu de la mort sempre és un altre: infart, ictus, insuficiència respiratòria o càncer.

Conec gent de Barcelona que tenia cotxe i ara no en té. Quan en necessita un, el lloga. Agafa el mòbil, clica una aplicació i se’n va a buscar-lo al pàrquing que té més a la vora, i l’obre amb una targeta, i li arriba el càrrec a final de mes. Conec gent que es posa d’acord amb d’altres per compartir cotxe. Ja sé que això no és per a tothom, i que no tenim culpa que Rodalies doni mal servei o que el cotxe elèctric no estigui més desenvolupat. Però les nostres decisions individuals són poderoses, milloren la nostra vida, i sumades milloren la vida de tothom. I ara no podem al·legar ignorància.