Tres anys i mig després que Ester Quintana perdés un ull a causa d’un projectil disparat per la policia, la justícia no ha aconseguit provar qui en va ser el culpable i ha absolt els dos agents expedientats. Els ha absolt tot i que atorga escassa credibilitat al testimoni dels dos agents, però com que no hi ha una prova suficient, no sabrem, de moment, qui va disparar el fatídic projectil.
Per si això fos poc, un inspector dels Mossos, el secretari general del Sindicat de Comandaments, va declarar ahir a RAC1 que “queda clar que algú va disparar i que aquest algú s’està amagant”. I el comissari en cap lamenta que als Mossos “hi ha gent que fa trampes i no diu tota la veritat”. El cas és molt desgraciat, perquè els responsables polítics dels Mossos, en especial l’aleshores conseller d’Interior Felip Puig, van començar negant que Quintana hagués perdut l’ull a causa d’un projectil policial. Ara, el jutge, a la sentència diu que aquella postura inicial va perjudicar la investigació. Puig va acabar demanant disculpes personals tres anys més tard, però el mal ja està fet.
La lliçó és clara: l’únic que salva la credibilitat és la veritat, i qualsevol actitud tapadora s’acaba girant contra el prestigi de qui la practica. Se’n diu corporativisme. Tots n’hem estat víctimes, en especial una persona que s’ha comportat amb gran dignitat, Ester Quintana, que és la més gran perjudicada.
Només li faltava això, a la policia de Catalunya. És en aquest punt que no podem caure en la temptació de rebentar-ho tot. De condemnar els Mossos en la seva totalitat. La policia és imprescindible i encara que en dies així pugui sonar com una ingenuïtat o una broma, la policia no és només fonamental per a l’ordre i la seguretat, sinó que actua en circumstàncies molt complicades que mereixen respecte i reconeixement.
Volem pensar que el cas dels policies o policia que van fer perdre a un ull a Ester Quintana serà un dolorós recordatori als uniformats de la necessitat de ser escrupolosos en la seva feina. Que serà un recordatori també per als polítics que dubtin entre dir la veritat i fer circular relats tan fets a mida que acaben sent mentida.
Fa uns dies que el país no s’agrada, que no ens agradem, que no ens agrada l’actualitat que veiem. I, malgrat tot, hi ha moltes coses que funcionen en el nostre comportament col·lectiu, públic i privat. Aquesta sentència absolutòria que ens deixa sense un culpable no pot ser un motiu per abandonar-se a la dolça temptació de rebentar-ho tot. No enfonsem la nostra moral col·lectiva. No seria útil, ni seria just.