L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La setmana de la constitució del Parlament'

Casualitat o no, la mateixa setmana que s’ha de constituir el nou Parlament, acabem de saber la sentència Palau. La instrucció, el judici i la sentència, tot plegat, ha trigat vuit anys.

L'Audiència de Barcelona ha condemnat Millet a nou anys i set mesos i al seu número dos, Jordi Montull, a set anys i mig. Que els anaven a condemnar era segur perquè ells mateixos ja havien confessat la seva culpabilitat. Per ara en sabem les penes: nou anys i set mesos per a Millet i set anys i mig per a Montull. La gran incògnita era què passava amb Convergència:, doncs bé, el jutge dona per provat que CDC va cobrar 6,6 milions d'euros en comissions il·legals a través del Palau, reclama aquesta quantitat i condemna l’extresorer de CDC Daniel Osàcar a 4 anys i cinc mesos de presó per la seva participació en l’entramat.

La sentència dona per provat que Convergència adjudicava obra pública a Ferrovial. Ferrovial feia donacions al Palau de la Música, però en realitat els diners no es quedaven en tot o en part al Palau, perquè un 4% del total de l’obra adjudicada anava, un 2,5% a CDC i un 1,5% a Millet i Montull, que feien d’intermediaris.

Als dos directius de Ferrovial acusats els han absolt perquè el delicte ha prescrit. Les parts tenen ara la possibilitat de recórrer la sentència al Tribunal Suprem.

No cal dir que la condemna a Convergència taca el partit que van dirigir succesivament Pujol i Mas, que la condemna al tresorer projecta una ombra de corrupció sobre el funcionament de la formació que ja en previsió de la condemna d’avui, que es veia a venir, es va autodissoldre i es va convertir en PDECat, partit del qual la setmana passada Artur Mas va abandonar la presidència en una decisió en la qual per més que Mas ho hagi negat (perquè té altres fronts judicials oberts) la condemna d’avui també hi ha hagut de pesar.

El cas ho té tot: el que corrompia, el que es deixava corrompre i l’intermediari que es lucrava a títol personal, amb l’afegit de tacar una institució com el Palau de la Música, de retratar una època on a moltes reunions de partit a porta tancada es devia sentir allò de “fem-ho nosaltres, que tothom ho fa” (no tothom, perquè no tots els partits han estat condemnats o tenen casos de corrupció oberts).

Mentrestant, demà passat, dimecres, al matí, es constituirà el Parlament. De fons, hi haurà la investidura del president, que ara com ara només té un candidat, Carles Puigdemont. Com investir-lo des de Bèlgica? Junts per Catalunya sembla, d’entrada, voler que quedi clar davant de tothom que un candidat que ha tingut vora un milió de vots i té el suport de la majoria absoluta dels diputats, no pot tornar a Espanya perquè l’Estat li té a punt la presó amb un esquema humiliant i que liquidaria els seus drets com li està passant ara mateix a Oriol Junqueras, a qui a més a més, el jutge diu que no pot anar al Parlament i que delegui el vot, igual que Forn i Sánchez. O sigui, el jutge interpreta el reglament del Parlament i a sobre ho fa de la manera que garanteix menys els drets de participació d’un diputat en presó preventiva clarament abusiva. Vora d'un milió de persones han votat Puigdemont, i Puigdemont té els vots per ser president. I si no pot ser-ho? De què serveix votar? La pregunta és inquietant. Una altra cosa és com controlaries després l’acció de govern d’un president que no és a Catalunya. Però abans del dia a dia hi ha el dret: té dret o no a ser investit Puigdemont? Què ho impedeix? És la gran qüestió que ve.

Mentrestant, a Madrid, el vent de les portades bufa a favor de Ciutadans, els durs de la pel·lícula, i no en contra del suposats tous, el PP.

“El votant del PP deixa de creure en el partit”. Anàlisi: És Rajoy el gran problema?

I contesten des de la Razón:

per boca d’un dirigent del partit: “L’actiu més gran que té el PP continua sent Rajoy”. La duresa amb Catalunya puntua. Els poders fàctics sembla que donen el PP per amortitzat i ara han trobat una joguina nova, Ciutadans. Una vegada més, els grans canvis a Espanya comencen a Catalunya.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I que puguin tornar aviat a casa Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.