L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'En l'adeu a Agustí Montal'

Ha mort Agustí Montal, qui va ser president del Barça entre 1969 i 1977. Ha mort avui, als 82 anys, just quan demà s’escaurà el primer aniversari de la mort de Johan Cruyff. Justament va ser Montal el president que va aconseguir portar Cruyff al Barça el 1973.

Aquesta és la fotografia de l’agost d’aquell any, quan, a La Masia, president i jugador van firmar un contracte que canviaria profundament la història del Barça.

Montal pertanyia a la ‘tèxtilcràcia’, les famílies de la indústria tèxtil que van dirigir el Barça durant el franquisme. El seu pare, Agustí Montal Galobart, ja n’havia estat president als anys quaranta, quan les bodes d’or del club. Per això al president que ha mort avui el seus amics li deien l’“Agustinet”.

Montal va portar Cruyff, que era com si avui en dia el Barça fitxés Messi a un altre equip, perquè va pensar en gran. El fitxatge va ser un fenomen social i un gran èxit esportiu, perquè aquell any el Barça va guanyar la Lliga després de 14 anys sense fer-ho, i per això la revista satírica ‘Barrabás’, on Montal era sovint caricaturitzat, el va treure banyant-se en el trofeu mentre el gerent, Armand Carabén, comentava com de comprensible era aquella alegria després de tant de temps sense guanyar la Lliga.

Però aquell èxit, quan ja s’intuïa el final del franquisme, va ser un fenomen sociològic capturat per La Trinca a la cançó ‘Botifarra de pagès’, on el cor feia “Cruyff, Cruyff, Cruyff” a ritme de sardana, i la lletra deia: “Qual vulgar cor de granotes, ensalcem les teves potes, i cridem plens de moral: l'any que ve no farem riure, visca Catalunya, riure (no es podia dir ‘lliure’), visca el Barça i en Montal”.

Montal, amb el seu parlar pastós i bonhomiós, va picar la pedra del franquisme i va contribuir a esquerdar-la per la part que li va tocar. Un bon dia, els espectadors del Camp Nou van quedar astorats en sentir que la megafonia parlava en català. A la llotja, al costat de Montal s’hi asseia el governador civil, la màxima autoritat política de la dictadura a Barcelona. Li va dir a Montal: “Espero que no se repita. La próxima vez te lo diré de otra manera”. Eren altres temps. Montal va ser el president del 75è aniversari i va haver de posar-se el jaqué i anar al Pardo, a posar-li a Franco la insígnia d’or i brillants del Barça.

Fa tres anys, Montal va ser aquí, a l’estudi de l’ARA, per recordar el 0-5 en el seu 40è aniversari, al costat de Rexach i Rifé.

Agustí Montal recorda el mític 0-5 del Madrid-Barça de 1974

Van ser temps incerts i difícils, els de la presidència de Montal, tant en el terreny esportiu com en el polític. Però va ser sota la seva presidència que el Barça va recuperar, tan intensament com breument, la personalitat guanyadora que no tenia des dels temps de Kubala.

I la llavor guanyadora d’aquells anys setanta, que aleshores no va florir gaire, ara és una planta ben viva.