L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Davant d'un tens 2017'

No hi ha dubte que aquest 2016 ha estat un any molt dur. En alguns casos, horrorós: pensem en Síria i en la gent bombardejada a casa, bombardejada als hospitals, que paga a màfies per fugir-ne, que s’embarca enganyada en una pastera de goma que es desinfla, rescatada al mar, internada en un camp a terra. No hi ha un lloc segur i en pau per a ells en el planeta. El règim de Síria i els seus aliats, especialment Rússia, en són en bona part responsables.

El 2016 en 30 imatges imprescindibles: la tria dels editors gràfics de l'ARA

En un altre ordre de coses, però no gaire lluny d’això, hem vist el vot dels anglesos que s’han retirat de la comunitat europea i dels americans que han triat una persona divisiva com a president. Algú que fa molt de mal amb les paraules. Els terroristes de Daeix volen portar la nostra democràcia al col·lapse. Els fa nosa els nostre sistema de drets humans. Per això l’ataquen, perquè necessiten que ens convertim en societats amb règims autoritaris i sentir-se més còmodes fins i tot a l’hora d’atropellar-nos amb un camió en un carrer mentre fem les compres de Nadal. En part ho estan aconseguint: A Alemanya, l’extrema dreta culpa Merkel de l’atemptat de Berlín. A França, el Front Nacional fa campanya perquè els francesos retirin França de la Unió Europea.

Tot plegat prefigura un 2017 ombrívol, un any amb el cor dur. A Catalunya, el 2017 serà un any en què les tensions polítiques poden arribar al màxim, si l’estat continua sense escoltar el clam pel referèndum.

No crec que calgui repetir ara totes les raons per les quals poden dir que Catalunya està carregada de raons. Però sí que caldrà que tots fem l’esforç per continuar reivindicant aquestes raons de manera serena, com fins ara. És el mateix que voldríem per als polítics espanyols encarregats d’interpretar allò que pot arribar ser tan impersonal, tan fred, segons com, tan brutal, que són les raons d’estat. Hi ha una raó d’estat que és la convivència, el servei al bé comú. La crispació i la por produeixen guanys a curt termini. Ja veiem on ens estan portant a Europa. La llei pot acabar reduïda a un caixer automàtic que expel·leix sentències. No es pot pretendre afectar la dignitat d’un país, com ha fet l’estat espanyol amb Catalunya i esperar que la gent s’ho empassi de manera resignada. Del que es tracta aquí és de fer servir la intel·ligència i posar-la al servei d’aconseguir una societat que es reconegui a ella mateixa tal com és.