L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Torra, l’oposició i el debat sobre la identitat'

La investidura de Quim Torra genera l’expectativa d’una certa recuperació de la normalitat: Catalunya tornarà a tenir govern i el govern espanyol aixecarà el 155.

Els afers públics quotidians tornaran a ser governats des de Catalunya. La màquina de l’administració sortirà de la hibernació i despertarà de la letargia.

Per als més de dos milions d’independentistes genera alguna cosa més que expectativa, genera esperança que les coses de Catalunya tindran algú que les defensarà. Que no quedaran a la intempèrie l’escola, els Mossos o TV3.

Amb tot, és clar que ahir no es va obrir exactament una nova etapa. Mirin, ahir hi va haver un moment en el debat en què Torra va dir als diputats: “El que és provisional no soc jo, és la situació. El que és excepcional no soc jo, és la situació”. I té raó: les eleccions les va convocar el govern espanyol i fins a tres candidats a la presidència no han pogut sotmetre’s a la investidura en part o en tot. Tot això és anormal. I fins que no deixin anar els presos polítics i puguin tornar els exiliats, certament, no hi haurà normalitat.

Tampoc és ben bé una nova etapa presidencial, la que comença amb el nou president dient que el primer objectiu és tornar a investir Puigdemont o anant-se’n avui a Berlín a reunir-se amb l’antecessor.I hi ha un fil de continuïtat ben evident entre aquesta etapa i l’anterior. I entenguem-nos: en circumstàncies normals, és el president el que fa el seu govern, i Torra no ha fet aquest govern, li han donat fet.

I malgrat tot, hi ha elements nous: un nou lideratge genera noves situacions, encara que sigui tan provisional com aquest, gairebé tan poc polític. Perquè Torra és un advocat, un intel·lectual, un lletraferit. És nou que a partir d’ara es formi i es creï el Consell de la República, per exemple. I en aquest sentit, la nova presidència té aires d’unilateralitat que Esquerra no sembla voler i que la CUP, en canvi, vigila.

Ara, hi ha una novetat molt incòmoda per a l’independentisme, per al sobiranisme: són els textos de Torra, l’hemeroteca, escrits amb la llibertat de pensament que correspon a un debat de les idees sense draps calents políticament correctes però que, quan s’incorporen al debat polític, presenten el pensament de Torra com algú amb al·lèrgia a tot allò que no és originàriament català. En aquest sentit, aquesta és una presidència que ha començat amb soroll, i aquest soroll no s’acabarà. L’hemeroteca perseguirà Torra, encara que sigui evident que Torra és una persona amable, culta, poliglota i viatjada. Torra està descobrint a marxes forçades que la ironia i el romanticisme, com diu avui l’Ignasi Aragay, se li poden tornar fàcilment en contra.

Per descomptat, tots els que fan anar alegrement adjectius contra el president Torra com ara ‘etnicista’ o ‘supremacista’ són els que els sembla perfecte dir que a TV3 hi ha d’haver periodistes normals o que la policia pugui pegar ciutadans pacífics que pretenen votar. O els que tota la vida t’han dit: “No pareces catalán, eres simpático”. La hipocresia dels que criden “¡A por ellos!” ja ens la sabem, però alguns textos de Torra fan mal allà on poden fer més mal: a la idea d’una República per a tothom. Si alguna cosa ha estat el catalanisme, i fins i tot l’independentisme, és inclusiu. No pot ser d’una altra manera quan tants catalans tenim arrels familiars i cognoms de fora de Catalunya. PP, Ciutadans i PSOE tenen altaveus molt potents, i la maquinària de desfigurar adversaris polítics treballarà a ple rendiment.

Amb això, dues idees: quan algú els digui que està cansat de debat identitari, li poden contestar que a tots els estat del món el debat és identitari. Què és Ciutadans sinó un partit fonamentalment identitari i precisament creat contra la identitat catalana? Què és un estat sinó l’expressió institucionalitzada d’una identitat? Què és un estat sinó la unitat homologada de reconeixement internacional d’una identitat? Sense estat propi, una nació com Catalunya pateix estrès existencial. I ja no els dic res si a sobre l’estat al qual pertanys et combat. Per això uns volen un estat per a Catalunya i els altres no el volen, i no el volen amb tanta determinació que són capaços de pegar gent, mentir i empresonar adversaris polítics.

I una segona qüestió: la identitat és una qüestió que angoixa totes les comunitat nacionals. Als Estats Units posen murs amb Mèxic, els britànics volen sortir de la Unió Europea, França pateix per la reculada del francès com a llengua universal, a tot arreu la immigració ha fet rebrotar el debat identitari i la ultradreta es torna a fregar les mans, de des de Grècia fins a Suècia. Catalunya no és una excepció en el debat de la identitat. Els estats fan exàmens a la gent que demana una nacionalitat. Ara bé, si hi ha alguna possibilitat que aquest debat no sigui el primer a Catalunya, ni el més urgent, és comptant amb un estat, perquè amb un estat, és a dir, amb el reconeixement de tothom, la nació no viu amb les pulsacions accelerades, sinó que viu amb les pulsacions en repòs. No com ara.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.