L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Se'ns esprem a consciència (inclou ‘Rajoy's greatest hits’ al judici)'

Avui Rajoy surt a tots els diaris, però hi surt borrós. Mirin aquesta fotografia de l’ARA:

Hi apareix Rajoy assegut a la mateixa alçada que la presidència del tribunal on estava declarant, però borrós. No és culpa del diari, ni dels fotògrafs: és que el president del tribunal no va autoritzar l’entrada dels fotògrafs, de manera que el que veiem és una captura de la imatge de televisió. I va protegir Rajoy de preguntes, fàcils o incòmodes. I La 1 de TVE no va transmetre una declaració històrica: era la primera vegada que un president en exercici anava a declarar. És la gran metàfora: Rajoy borrós, de tant que es va protegir.

Rajoy va estar incòmode. Només va saber dir: “No en sé res, dels comptes del PP”. I va estar desagradable. Quan li van preguntar per l’SMS de Bárcenas, a qui va dir: “Hacemos lo que podemos”, va produir aquesta seqüència digna dels germans Marx:

Però no deixem que l’habilitat de Rajoy per parlar i no dir res ens distregui. Per això els recomanem l’article d’Ernesto Ekaizer, titulat “La xuleria del president”, que ho explica molt bé: el març del 2010 Rajoy es va reunir al seu despatx amb Bárcenas, la dona de Bárcenas i Javier Arenas. El que van pactar, ho va desvelar tres anys i mig més tard María Dolores de Cospedal davant del jutge Ruz: al despatx de Rajoy es van pactar les condicions de sortida de Bárcenas, és a dir, 20.000 euros mensuals, cotxe amb xòfer, secretària i sala per guardar-hi documents. Però Rajoy no l’hi va dir a Cospedal fins vuit mesos després. Quan després Bárcenas va dir que ell ho havia pactat amb Cospedal, Cospedal va dir: “Que cadascú carregui el seu mort”. O sigui, que el pacte amb Bárcenas no l’havia fet ella sinó que el van fer Rajoy i Arenas. Rajoy havia d’aguantar el “mort” dels 20.000 euros. “Però cap lletrat no va recordar ahir aquesta contradicció”, lamenta Ekaizer.

La reforma del reglament del Parlament

Mentrestant, al Parlament, la majoria de Junts pel Sí i la CUP va aprovar la reforma del reglament de la cambra per poder aprovar la llei del referèndum i la de transitorietat política. Els grups de l’oposició es van indignar. Home, jo crec que fins i tot Junts pel Sí i la CUP saben que la millor manera d’aprovar aquestes lleis seria amb debat i sense urgències. Però és possible, això? No. Perquè l’Estat, més encara, els mateixos grups que ahir criticaven les presses, haurien presentat un recurs contra aquestes lleis. És a dir, es reclamava debat, però per debatre sobre segons què, no. I si no que l’hi preguntin a la presidenta i a la mesa del Parlament, que ja han hagut d’anar a declarar davant del jutge. Tots som al cap del carrer: perquè hi hagi referèndum caldrà anar al límit de la legalitat vigent, és a dir, la que emana de la Constitució i l’Estatut, i fins i tot en algun moment, desbordar-lo.

Vist així, en conjunt, no sembla la manera més prometedora d’assegurar que hi haurà urnes. la resposta és: quina alternativa hi ha? Deia ahir Coscubiela que aprovar la reforma exprés equivaldria a treure suport social i legitimitat democràtica al referèndum. Potser sí, sobretot entre aquells que volen “la garantía del Estado”. Però què fem, si no?

Només pel 9-N, un procés participatiu, ja hi ha el president i tres membres del seu govern inhabilitats. La Guàrdia Civil ha cridat el president del Pacte Nacional pel Referèndum, Joan Ignasi Elena, a declarar a la caserna. El president d’un organisme que recull adhesions per fer un referèndum pactat!

Ja veuen vostès com li importen al ministeri de Foment els problemes de l’aeroport del Prat. Que l’Estat considera que l’administració valenciana no pot enviar cartes en català (valencià, com n’hi diuen a València) a Catalunya i les Illes.

I mirin aquest article del catedràtic d’economia de la Pompeu Fabra Albert Carreras: hi explica que el govern espanyol va crear una comissió d’estudi de la reforma del finançament autonòmic. Hi havia sobre la taula criteris molt raonables, com ara ajustar les aportacions de l’Estat a les comunitats autònomes a la població de cadascuna. Res. O l’ordinalitat: si soc el tercer a pagar voldria ser el tercer a rebre, i, si no el tercer, almenys no el tretzè, com passa ara. O ajustar les aportacions al cost de la vida. Els sindicats de la Policia Nacional justifiquen que ningú no vol anar a Catalunya -i menys a Barcelona- perquè la vida és molt cara. També és cara per a nosaltres! I per això paguem tots més impostos. Però quan arriba l’hora de compensar-ho amb el finançament, resulta que aquest problema no es vol resoldre. Diu Carreras: “Se’ns esprem a consciència”.

Què podem fer davant d’això, deixar-ho estar tot? No estem carregats de raons per continuar treballant per a la millora de les nostres condicions de vida? Perquè és d’això, precisament, del que estem parlant.