L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'RUI, eixelebrats i solvents'
Així com l’11 de Setembre de fa dos anys, el 2014, el de la ve baixa, va ser el d’abans de la consulta del 9-N, el de Forcadell dient “president, posi les urnes”, i el del 2015, l’any passat, va ser el de 15 dies abans de les eleccions del 27-S, és a dir, van ser dues diades que tenien clar el pròxim pas del procés, aquest 11-S del 2016 se celebrarà enmig d’una situació política incerta. Per un cantó, d’aquí un mes, el dimecres 28 de setembre, el president Puigdemont se sotmetrà a una qüestió de confiança, després que el soci que el va investir, la CUP, li tombés els pressupostos.
Però per si aquesta incertesa no fos poca –perquè a més a més se suposa que la confiança que el govern de Junts pel Sí demanarà hauria d’anar vinculada a l’aprovació dels pressupostos dels 2017–, creix el debat públic de com culminar el procés i si la fórmula seria un referèndum unilateral d’independència al final de l’aprovació de les lleis de desconnexió seria la millor fórmula, una exigència de la CUP que veu bé ERC i que genera dubtes al Partit Demòcrata Català. Ahir, en unes declaracions que semblaven destinades a estovar la CUP, el secretari d’Economia del Govern, Pere Aragonès, deia que si cal, inclourà en els pressupostos una partida per al referèndum unilateral. Fa deu dies, la portaveu de l’executiu, Neus Munté, va declarar que tot element que s’incorpori al full de ruta ha de tenir seguretat jurídica, generar amplis consensos i ser homologable des d’un punt de vista internacional, i que el que no farà el Govern és incloure una partida destinada a convocar el RUI als comptes del 2017. O sigui, que Junts pel Sí s’haurà d’aclarir sobre el RUI, la setmana que ve, quan es tornin a reunir Puigdemont i Junqueras. Algú dirà: ¿El 9-N no va ser ja un referèndum unilateral? La resposta és, tècnicament, no, perquè va ser un procés participatiu. Un RUI caldria organitzar-lo ignorant tots els avisos de l’Estat, desobeint-los, i finalment, arribar al moment tan delicat de l’estrebada: el dia que l’Estat clausura TV3 perquè no continuï emetent els anuncis per participar al referèndum o ordena als Mossos retirar les urnes, o sigui, a la negociació amb l’Estat per la via de la pràctica de la independència. O sigui, preparar un referèndum com si es pogués fer i l’Estat estigués disposat a fer campanya pel no. A això ja hi ha veus de dins el govern –ahir, el conseller Santi Vila al 3/24– que s’hi oposen. Vila va dir: “Tirar pel camí del mig és el principi del final. Només acontentarem els més eixelebrats i decebrem els sectors més solvents que creuen en el procés i que demanen que no fem disbarats”.
En el fons, aquesta Diada sembla que és la que és més a prop de l’hora de la veritat, l’hora tan posposada de viure uns minuts en una nova legalitat mentre la vella encara conserva tots els sistemes de coerció.
I per si tota aquesta incertesa no fos poca, recordem que plana sobre el Parlament la inhabilitació de la seva presidenta. La Forcadell que deia fa dos anys “president, posi les urnes” és a qui avui hem de dir “Presidenta, continua presidint”, és a dir, obeint la voluntat popular catalana, desobeint la sobirania nacional espanyola.
11-S de grans incerteses o de la gran incertesa: com es culmina l’edifici. Ens consta que tot allò que s’ha de preveure a la llei i la pràctica per tirar endavant una independència està previst. Però en quin moment es dóna l’ordre? L’únic punt de certesa de tot plegat el posa l’Estat.
Mirin la portada de ‘La Vanguardia’ d’avui: “Ciutadans inclou el finançament i el català en el pacte amb el PP”. Incloure el català, aquí, vol dir el contrari del que ha dit tota la vida als pactes amb Madrid, vol dir acabem amb la immersió i diluïm l’ensenyament en català. Aquest és l’Estat que ens espera, una versió corregida i augmentada de l’actual, on Ciutadans, per cert, continua perdent llençols a cada bugada amb el PP. Primer va ser allò de Rivera: “No donarem suport a cap govern de Mariano Rajoy”,
“No donarem suport a cap govern de Mariano Rajoy”, 27 de juny i 12 de juliol. Doncs bé, ahir Ciutadans ja va rebaixar la seva idea del que és corrupció: malversar no seria corrupció. Sí, el procés és incertesa per definició. L’estat espanyol fa temps, en canvi, que és una perfecta certesa.
