L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Puigdemont, detingut a Alemanya: serenitat contra la frustració'

La seqüència d’esdeveniments ha estat molt intensa: dimecres a la nit, avançant-se a una citació judicial, el president del Parlament convoca ple per a la investidura de Jordi Turull; dijous, Turull es presenta i la no la supera, la CUP dona el procés per acabat, l’endemà, divendres al matí, Marta Rovira anuncia que se’n va a l’exili i a la tarda Llarena envia a la presó Turull, Rull, Bassa, Romeva i Forcadell. I quan encara durava aquest xoc de divendres, ahir, diumenge, la policia alemanya va detenir Puigdemont, que ara s’enfronta a l’euroordre de detenció però no a Bèlgica, sinó a Alemanya.

Tot sembla indicar que Puigdemont no buscava la seva detenció, que es va quedar a Finlàndia un cop activada l’euroordre perquè tenia una part de la seva agenda privada, dedicada la feina, que no podia desatendre, però el cas és que Puigdemont és ara en mans de la justícia alemanya, més concretament d’un land alemany.

L’extradiran? Del cert, no ho sap ningú. La situació de Puigdemont, ara mateix, és el més semblant a la d’una piloteta que tothom bufa. Del que diuen els analistes entenc que el delicte de rebel·lió que la justícia espanyola ha construït sí que té un encaix més fàcil a Alemanya que a Bèlgica. A Alemanya hi ha el delicte d’alta traïció, que s’hi assembla. La traïció seria “perjudicar l’existència de la RFA, canviar l’ordre constitucional o separar una part de l’estat”, però, atenció, fer tot això “amb violència o per mitjà de l’amenaça de la violència”. I de violència o d’amenaça de violència, no n’hi ha hagut pas cap, excepte en la construcció del cas que en fa el jutge del Suprem. Tampoc podem perdre de vista que, en relacions internacionals, no tot és justícia, així, neutre. Hi ha política. Un dels vicepresidents del parlament alemany ja ha dit que a Alemanya no hi ha delicte de rebel·lió i que no haurien d’extradir el president de la Generalitat. Ja ho veurem, perquè m’ho han sentit dir sovint: els estats no volen més estats i acostumen a resoldre aquestes crisis canviant favors.

Personalment, crec que entregar-se ara a l’especulació no té sentit, ni per dir que segur que entreguen Puigdemont a Espanya ni per dir que no el lliuraran. El que és evident és que en el món en què vivim, l’Estat és la mesura de totes les coses polítiques, i no tenir-lo i aspirar a tenir-lo col·loca Catalunya en la situació de feble i de perillosa per a l’estabilitat. És a això que ens enfrontem, per més injust o cruel que ens pugui semblar.

Hi ha cartes a jugar, des de Catalunya?

Avui, a l’ARA, publiquem l’article del catedràtic Pérez Royo, on diu:

“No hi ha delicte més greu en democràcia que un atac al Parlament i al poble. I és el delicte que ha comès el jutge Llarena quan no va permetre que Sànchez i Turull acudissin a la sessió d’investidura.

El Parlament i el poble de Catalunya no poden deixar-se avassallar per un jutge que no aplica la Constitució i l’Estatut i que no permet que dos candidats que no estan privats de l’exercici del dret de sufragi mitjançant sentència judicial ferma acudeixin al Parlament.

Per Torrent, no és que hi tingui dret, a la querella, és que té l’obligació de querellar-s’hi. Hauria de ser una querella oberta a tota la ciutadania. Hauria de ser el primer acte del “front comú” a què va convocar després de la truncada sessió d’investidura de dissabte.

En efecte, el president Torrent va anunciar dissabte “un front comú en defensa de la democràcia i els drets fonamentals”. La CUP s’ha ofert a entrar a la mesa del Parlament per tramitar la investidura de Puigdemont. Ara mateix, a Junts per Catalunya estan buscant la manera d’intentar investir Puigdemont (això costaria la inhabilitació dels membres de la mesa del Parlament) i a continuació, un cop establert el principi que és el Parlament de Catalunya el que tria entre els seus diputats el president de la Generalitat, però és l’Estat que ho impedeix (ha impedit la investidura de Puigdemont, la de Sánchez i la de Turull), anar a investir un altre candidat abans que no corrin els dos mesos que obligarien a repetir les eleccions. Esquerra és partidària de no augmentar la llista d’inhabilitats o empresonats, i, des de més lluny, els comuns, que va assistir a l’acte convocat per Torrent dissabte passat, estan a l’expectativa. En això consumiren les pròximes hores i dies; no esperin idees clares, encara.

Ara bé, no és fàcil tenir les idees clares quan l’estat juga a l’abusananos, que es dedica a donar una puntada de peu al castell que ha construït un nen més petit la sorra. La gent va escollir Puigdemont, i Sánchez i Turull. Els va escollir el 21-D. Els va escollir després de sentir això:

Doncs sí, “la gente en Cataluña tomó buena nota” i Puigdemont tenia els vots per ser investit. Pensi-ho, senyor Méndez de Vigo: hi ha més que gent que prefereix la proposta independentista, malgrat els seus errors, que la que que proposa el PP o Ciutadans. Quan et conviden a participar i no respecten els resultats, la frustració està servida.

Per tant, malgrat la frustració, què més podem fer? Mantenir la calma i manifestar-nos, quan calgui, pacíficament. El mateix Puigdemont ho ha dit a la seva dona des d’Alemanya, segons que ha publicat ‘El Punt Avui’: “Ara, no hi ha d’haver violència”. Tota imatge de violència ens fa mal. Ahir van identificar infiltrats mirant de cremar contenidors. Per cert, el 155 està destruïnt la imatge dels Mossos. Les furgonetes dels Mossos circulant com una ruleta per les cruïlles de l’Eixample i els cops de porra són una vergonya per Millo i els comandaments que el secunden.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.