L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Una llei que no és ni realitat ni ciència-ficció'

Junts pel Sí i la CUP van presentar ahir la llei de transitorietat.

‘Transitorietat’, com el seu nom indica, ve de ‘transitori’, o sigui que és la llei que diu com es fa per anar de la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya actuals a la futura Constitució catalana.

La llei, de 89 articles, és d’una gran normalitat: dona continuïtat a les lleis catalanes, espanyoles, europees i als tractats internacionals vigents a Espanya i assegura la doble nacionalitat catalana i espanyola i la cooficialitat del català, el castellà i l’aranès. Pel que fa als béns públics, diu que l’estat català succeeix l’espanyol, igual que amb els funcionaris de l’Estat, que mantindran sou i rang, amb excepció, esclar, de l’èxercit. Es tracta, per tant, d’aconseguir anar de la Catalunya autònoma dins el Regne d’Espanya a la República de Catalunya sense buits legals, assegurant que la transició es farà de manera ordenada i gradual i amb plena seguretat jurídica.

És la manera amb què els grups parlamentaris impulsors del referèndum de l’1 d’octubre i a favor del ‘sí’ expliquen als ciutadans què passa si guanya el ‘sí’. Sí guanya el ‘no’ hi haurà eleccions autonòmiques; si guanya el ‘sí’, un cop validats els resultats es proclama la independència, i al cap de sis mesos se celebren eleccions constituents, o sigui, les del Parlament, que hauria de redactar la nova Constitució (amb participació ciutadana al marge dels electes). Després se celebra un referèndum per aprovar-la i es tornen a celebrar eleccions al Parlament. Es tracta d’un disseny molt semblant al que es va fer servir a Espanya fa quaranta anys: referèndum de reforma política el 76, on va guanyar el ‘sí’; eleccions constituents el 77; referèndum de la Constitució el 78, i noves eleccions el 79.

Junts pel Sí i la CUP estan dient als catalans que no volen la independència: voteu ‘no’ i tindrem autonòmiques, perquè si guanya el ‘sí’, passarà tot això.

Però esclar, això és sobre el paper, perquè tothom sap que abans de l’1 d’octubre el govern espanyol no vol negociar res de tot això (i després de l’1 d’octubre només voldria negociar els termes de la derrota), i que en el moment que el Parlament aprovi aquesta norma, el govern espanyol, amb el suport del PSOE, la recorrerà davant el Tribunal Constitucional, que la suspendrà immediatament, perquè aquesta llei anuncia la liquidació a terminis de la Constitució espanyola i de l’Estatut d’Autonomia. Si aleshores el Govern i la majoria parlamentària decideixen continuar endavant amb el referèndum, que és el que passarà, entrarem en una fase desconeguda, una barreja de dret i apel·lacions a la força per una banda i a la resistència per l’altra.

Vistes així les coses, que estiguem parlant dels 89 articles, de la doble nacionalitat i del procés constituent és ciència-ficció? No ben bé. Quan una cosa s’explica no és llei, però existeix. Avui a totes les cancelleries europees algú ha traduït aquesta llei i n’ha redactat un resum per explicar què pretenen els partidaris de la independència de Catalunya. I això no és llei, però té al darrere, pel cap baix, el suport de dos milions de persones. És dir-li a l’Estat que es pretén que els catalans tinguin l’última paraula sobre com volen organitzar-se, fet que l’obliga a moure’s més enllà de la rigidesa exhibida fins ara per Rajoy i que situa qualsevol futura negociació entre Espanya i Catalunya molt més enllà de qualsevol negociació feta fins ara, perquè és evident que, tal com cohabiten ara, ni Catalunya ni Espanya poden seguir.