L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Menys esquinçar-se les vestidures amb una estàtua'

La fiscal general de l’Estat ordena querellar-se contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Comencem a perdre ja el compte de les querelles i els processaments de l’Estat contra polítics catalans. És molt greu perquè demostra que a Espanya, en democràcia i en absència de violència, no es pot parlar de tot. L’hi fan a Forcadell però ens ho fan a tots, perquè la composició del Parlament és el resultat del que vàrem votar.

Per fer-ho més obscè, la querella de la fiscal contra Forcadell arriba el dia que la fiscal demana que s’arxivi el cas de les gravacions de Fernández Díaz conspirant amb De Alfonso: “Les hemos destrozado el sistema sanitario”, “esto la fiscalía te lo afina”, etc.

De fons, se sent la veu de Correa que diu que entrava a la seu del PP pel pàrquing, com si fos de l’executiva del partit, per no haver de passar per l’escàner amb el maletí ple de bitllets, i se sent la veu dels socialistes andalusos, capitanejats per Susana Díaz dient que facilitar la investidura de Rajoy (cito textualment) no els fa “urticària”.

Però per si tot aquest panorama no fos prou lamentable, ahir vàrem tenir la inauguració de l’exposició del Born anunciada a l’exterior amb l’estàtuta de Franco a cavall, decapitat.

La incòmoda memòria de Franco entra al BornCom ja deuen haver vist, hi va haver algunes empentes i ous contra l’estàtua del dictador. Ahir vàrem sentir el primer tinent d’alcalde de Barcelona, Gerardo Pisarello dient que l’objectiu de la mostra és molt concret: “Trencar el silenci sobre els crims del franquisme, també durant la democràcia”.

No he vist l’exposició, però em temo que, com passa tantes vegades i per desgràcia, el contingut sigui secundari i el que estem veient aquí és la batalla per l’hegemonia política, ideològica i cultural del país entre els ‘comuns’ i l’independentisme. En el fons, la provocació de l’exposició no és posar una estàtua de Franco, sinó posar-la al Born. No és el què sinó l’on. I, per tant, ves que en el fons, els ous contra Franco no fossin contra Colau, perquè per a molta gent, les ruïnes del Born, recuperades i exhibides mangníficament com ara, són gairebé terra sagrada.

Ja sabem que el govern municipal de Barcelona està fortament ideologitzat i ha practicat una eficaç política de símbols: retirar el bust del rei Joan Carles del Saló de Plens, el parenostre reconvertit en el “marenostre que esteu en el zel”, a Saló de Cent, buscar les pessigolles a la Sagrada Família, però, esclar, l’hegemonia ideològica a Catalunya no la tenen ni la monarquia ni l’Església, sinó l’independentisme, i sembla com si la dimensió popular que ha guanyat la data del 1714 hagués de ser contrarestada amb una altra data, la del 1939, quan una part del regionalisme de dretes va acabar fent costat a Franco. Que ens fessin triar entre 1714 i 1939 seria un absurd, perquè no són dates excloents, al contrari, pertanyen al fil argumental de la mateixa tragèdia, i al cap i a la fi, Colau va anar a la manifestació de l’11-S d’aquest any en un gest que explica tant la seva intel·ligència política com la fortalesa de l’independentisme. Per això dic que portant Franco al Born, els ‘comuns’ de l’Ajuntament de Barcelona volen posar un peu en un espai que ideològicament és l’estoig on descansa la joia de la corona del principal rival electoral.

I finalment, un suggeriment a tots els que s’esquincen les vestidures per l’estàtua de Franco al Born. Que pensin quant de franquisme practiquen ells, quan fan comentaris racistes o masclistes, quan malparlen de la política i els polítics, quan abusen de la sanitat o les ajudes públiques que necessiten més altres persones, quan no es guanyen el sou que els paguem entre tots com a funcionaris i es converteixen en practicants del “vuelva usted mañana” o quan canvien de llengua com si el seu interlocutor no els pogués entendre en català.