L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Davant la manifestació de Barcelona'

Ahir a la nit vaig anar a la Rambla. Va ser com anar a fer una visita a algú que pateix, a mostrar la teva solidaritat, a donar-li el condol. Els barcelonins fa anys que ens hem distanciat de la Rambla, perquè la seva personalitat s’ha anat dissolvent fins a convertir-se en un avinguda per a turistes en el sentit més barat de l’expressió. I tot i així, la Rambla la sentim nostra, només cal pensar en noms com Canaletes, la Virreina, la Boqueria, el Liceu, Santa Mònica o Colom.

Ahir a la nit vaig treure el mòbil i vaig fer aquestes fotografies per compartir-les avui amb vostès. M’hi vaig trobar una mar de rams de flors al capdamunt, a tocar de la plaça Catalunya. I allà mateix, la gent feia cua per fer-se una foto amb dos agents de la Guardia Urbana que somreien amablement mentre rebien mostres d’afecte. A cada fanal i a cada arbre, flors, espelmes, ciris, missatges en tots els idiomes… Això és Canaletes. Aquesta font ha vist moltes gentades, però sempre de festa, mai de dol, com ahir.

I així tot el passeig. Caminava Rambla avall i, esclar, pensava en les persones que feia una setmana havien estan fent el mateix i van ser envestides pel darrere, i en les que deurien córrer desesperades en totes direccions. I tothom estava seriós i commogut, per això, tot i la gentada –perquè hi havia molta gent–, la Rambla estava en silenci, especialment a l’altura del pla de l’Os, on el mosaic de Miró –on va parar la furgoneta– està absolutament colgat pel memorial espontani de la gent. La Rambla carregarà a partir d’ara amb un nou i greu pes simbòlic.

Demà, a Barcelona hi haurà la gran manifestació de dol de tot el país, l’acte final que tancarà aquests dies excepcionals, també a Cambrils, a Subirats o Ripoll, on tothom està patint tant. Barcelona n’ha viscut moltes, de manifestacions de dolor, i sabem per experiència que, igual que amb les flores i els ciris de la Rambla, ens fa sentir bé estar junts perquè ens fa sentir més segurs a l’hora de cridar que no tenim por. En aquest sentit, que vingui el rei d’Espanya o deixi de venir no hauria de ser –no pot ser– el tema del dia. Al cap i al fi, a Barcelona hi haurà demà representacions internacionals perquè les víctimes eren de diversos països i la consternació ha estat mundial. Amb bon criteri, la manifestació estarà encapçalada pels serveis d’emergència. Demà no pot ser un dia de crispació o de polèmica, sinó de dolor pel passat i de coratge pel futur.

Un altra cosa és que demà passat fem algunes coses noves. Que controlem millor qui parla en nom de l’islam al nostre país, per exemple. I quines exigències hauríem de tenir en les nostres relacions internacionals, diplomàtiques o comercials. Que fem com Suècia o el Canadà i no mirem cap a l’altra banda a l’hora de tractar amb el món i ens exigim mútuament respecte pels drets humans, en especial pels drets de les nenes i les dones, per la seva promoció, per respecte a les polítiques de gènere o de canvi climàtic.

El Canadà ha acollit 40.000 refugiats sirians, per exemple, i d’aquí cinc anys, el 95% dels programes de cooperació internacional canadencs es dedicaran a igualtat de gènere i empoderament de les dones.

Ahir, a Rubí, els pares dels nen de tres anys mort a la Rambla es van abraçar en públic amb l’imam de la localitat.

El coratge d’aquests pares és tan admirable que per respecte al seu exemple l’únic que podem fer és donar el millor de nosaltres mateixos. Nosaltres i els nostres governs.