L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El rei i els jutges a Barcelona, sense autoritats catalanes'

Ahir l’equip espanyol de Copa Davis va guanyar a l’equip alemany. Espanya 3 - Alemanya 2. Portada del 'Marca' d’aquest matí?

“Alemania, a España no se la torea”. Hem sentit també amenaces contra turistes alemanys i cerveseries bavareses i plors amargs com quan Espanya va perdre Cuba el 1898. Els catalans tenim una acomplexant motxilla històrica, però l’espanyola és de categoria.

Afortunadament, ha triomfat la veritat. Dic afortunadament perquè la sentència que ha deixat lliure Puigdemont ha estat una trompada a l’estat espanyol que l’ha posat davant les seves pròpies mentides: per exemple, que hi va haver violència.

No es perdin avui el que publica Ernesto Ekaizer, que és una traducció (no oficial) de la sentència dels jutges alemanys: “A Alemanya, el Codi Penal explica què s’entén per menyscabar l’existència de la RFA i, «sens dubte, separar una regió que li pertany» entra en la definició. «Un referèndum amb la finalitat de portar un estat a la independència indubtablement persegueix aquesta finalitat». Però insisteixen que perquè sigui punible aquesta actitud és imprescindible l’aparició de la violència, que també està clarament definida per la jurisprudència alemanya". I, per cert, diu Ekaizer que no està clar que Puigdemont pugui ser extradit per malversació: “L’informe addicional sobre malversació que va fer arribar a Alemanya Llarena no va ser suficient per esvair els dubtes dels jutges alemanys”.

Tenim el govern espanyol grogui, amb Rajoy havent de callar sobre Alemanya i amb Soraya dient que això és una batalla i que la guanyaran. Avui no han convidat cap autoritat catalana al lliurament de despatxos als nous jutges en un acte a L’Auditori (i després parlen de recuperar la normalitat), un lliurament al qual ha assistit el rei, superaïllat de la gent per un fort desplegament dels Mossos, un aïllament que ja és la nova normalitat a Catalunya.

I, de fons, tenim Felipe González dient-li a Jordi Évole que no hi ha delicte de rebel·lió i que no hi hauria d’haver polítics catalans presos preventivament. Potser a Catalunya sembla un mínim, això, una qüestió de sentit comú, però en una Espanya enverinada per la narrativa del “desafío”, és remarcable, i és probable que a Espanya faci reflexionar més d’una persona.

El moment, doncs, és important. A Europa ciutadans, mitjans i governs miren amb comprensió el cas català. S’assembla al que els va passar després d’haver vist la violència policial de l’1 d’octubre. La sentència alemanya és una sentència que marcarà les futures decisions judicials d’altres països.

Què cal fer ara amb aquest capital polític internacional? La primera cosa és reconèixer la figura de Puigdemont, la seva decisió de quedar-se a Bèlgica, la seva valentia travessant fronteres per Europa, i reconèixer que avançar democràticament (el 9-N, l’1-O, l’exili) i, per tant, posant l’Estat al límit, més la sentència alemanya, han internacionalitzat la causa catalana en el millor sentit possible, com una causa democràtica, no-violenta, que demana diàleg polític i no repressió judicial i policial, per ser tractada.

Però ara aquest capital polític (segons com, la patata calenta) el tenen Junts per Catalunya, Esquerra, la CUP i aquells que vulguin col·laborar activament en una solució. Perquè cal continuar posant l’Estat davant els seus abusos respecte a electes com el mateix Puigdemont, o Sánchez, o Turull. I és per això que cal formar govern. Em sembla evident que els interessos del conjunt del país estaran més protegits amb un Govern que pugui tenir veu a Espanya i a Europa i que, alhora, governi tant com les limitacions de l’Estat li permetin. La confrontació en aspectes concrets serà impossible d’evitar. Però no pot ser tot el que facin els nostres electes. Cal fer govern.

Llibertat per a tots els empresonats i exiliats.