L'anàlisi d'Antoni Bassas: ZP: “En privat, Rajoy sempre va ser més obert amb ETA que amb l’Estatut de Catalunya"

Per més que el PSC va al davant a les enquestes i vol marcar un ritme tranquil (al cap i a la fi, encara falta un mes i dos dies per a les eleccions del 12 de maig), i per més que Aragonès es multiplica, el factor Puigdemont pesa, i molt. Per això l’actualitat encara viu avui de les paraules del president a l’exili a RAC1: 

Que tornarà pel debat d’investidura encara que no guanyi, i que deixarà la política activa si no és president, perquè no es veu fent de cap de l’oposició. Tampoc ha passat per alt l’avís al PSOE: si Illa fa un Collboni (queda segon però pacta amb qui calgui perquè no hi hagi un govern independentista), a Pedro Sánchez se li pot acabar la legislatura. Ja ho veurem, perquè si alguna cosa hem après aquests anys que ja no hi ha majories absolutes és que, a l'hora de pactar i arribar a acords, els partits es tornen molt possibilistes, i si no que ho preguntin a Junts mateix amb Sánchez.

Normalment, en política no es descobreixen els pròxims passos amb tanta anticipació com ha fet Puigdemont. D'acord que ho diu perquè el votin més, però dir que te n'aniràs si no guanyes també anima els contraris (“Si tu no hi vas, Puigdemont es queda). En tot cas, ja vam analitzar ahir que, amb les seves respostes, Puigdemont va revelar que se sent davant una cruïlla personal i que, si després de sis anys i mig d’exili no és president, ja no pot oferir cap prova més del seu compromís amb el país.

Ahir el PSC va reaccionar de manual fent-se el desmenjat, dient que Catalunya ja ha passat pàgina dels personalismes. Els socialistes en diuen personalismes, a Junts en diuen lideratge, però és veritat que Puigdemont ha estat i encara és una estrella de la política. Ara bé, amb personalismes o sense, els problemes de Catalunya continuaran si l’Estat no els reconeix. Mirin quina perla publica avui Carlos Cué a El País.

És una entrevista a Zapatero sobre un llibre que ha publicat sobre el diàleg. Li pregunten per l’Estatut del 2006: “Vostè pensava que solucionaria el problema”. I l’expresident espanyol diu: “Aquest és un conflicte de més de dos segles. Vaig pensar que l’Estatut donaria estabilitat almenys durant dues generacions. Hauria pogut ser així si no hagués estat per la sentència del TC”.

Però el millor ve ara. Diu que va organitzar una reunió privada amb el rei Joan Carles i amb Rajoy per obtenir el suport de Rajoy per acabar amb ETA de manera dialogada. I diu que sí, que és veritat, que la reunió va anar bé. I acaba dient: “En privat, en el tema d’ETA, Rajoy sempre va ser més obert que amb l’Estatut de Catalunya”.

Doncs no hi ha més preguntes, senyoria. Hi havia més disposició a negociar amb els terroristes que a tractar amb la realitat democràtica de Catalunya. El sistema polític espanyol pot haver declarat Puigdemont enemic públic número 1, poden identificar-lo com una font d'inestabilitat, però en el fons això no és més que guanyar temps. Puigdemont és l’excusa d’avui com abans van tenir l’excusa de Carod-Rovira o de Jordi Pujol. L’Estat no vol reconèixer la singularitat política de Catalunya, no vol cap bicapitalitat, només sap posar noms als aeroports i les estacions de tren, però no vol solucionar reconèixer la diferència. I, per tant, amb Puigdemont o “amb sense”, el conflicte continuarà.

Bon dia.