L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Ultimàtum d'Esquerra i pla de viatge de Puigdemont'

La notícia de portada a tot el món és que el president Biden s’ha retirat de la campanya electoral i no es presentarà a la reelecció.

La retirada de Biden és alleujament humà, perquè feia patir només de veure’l i sentir-lo, i és, per fi, la resposta a una pregunta que tothom amb dos dits de front es feia: en un país de 333 milions de persones, no hi ha ningú més que pugui presentar-se? A Biden l’han acabat convencent no tant els missatges més o menys dissimulats dels seus com les evidències: Trump l’estava superant a les enquestes i la seva recaptació era tan baixa que ja gairebé es podia dir que no tenia cap oportunitat. 

Biden ha donat suport a la seva vicepresidenta, Kamala Harris, perquè sigui la candidata demòcrata. Harris anava millor que Biden a les enquestes per enfrontar-se a Trump, ho pot fer millor entre els votants dones, negres i joves, i pot assumir els diners recaptats per Biden, perquè ja anava a la seva candidatura. Obama, que el 2016 va preferir Hillary i no Biden per enfrontar-se a Trump, i va perdre, no ha donat suport explícit a Harris. Se suposa que busquen donar-li una mica d’èpica a aquesta candidatura de rebot, que ella es guanyi la nominació a la convenció d’aquí un mes a Chicago i que no sembli que l'han posat a dit. Ara, s’ha de construir un discurs, perquè en quatre anys de vicepresidenta, no se l’ha sentit, ocultada darrere Biden.

Tot va ràpid: no fa ni un mes del debat amb Trump que va enfonsar Biden, fa nou dies de l'atemptat fallit contra Trump, i ara Biden plega. La política, a tot el món, sembla fer-se d’acord amb els girs de guió de les sèries. Sembla, perquè el 1968, el president Johnson, que ja havia arribat a la Casa Blanca per l'assassinat de John Kennedy, va anunciar que no es presentaria a la reelecció un 31 de març. Quatre dies més tard van assassinar Martin Luther King, dos mesos més tard van assassinar Robert Kennedy, que ja tenia guanyada la nominació per a la presidència. A l’agost hi va haver la convenció demòcrata a Chicago (igual que aquest any), que va ser tumultuosa per la Guerra del Vietnam. I al novembre, a les eleccions, va guanyar Nixon, que sis anys més tard va dimitir de president pel cas Watergate. L’acceleració històrica no és d’ara.

Parlant d’escenaris incerts, avui publiquem que els Mossos han volgut saber quins són els plans de Puigdemont per a la seva tornada, de la qual, òbviament, Puigdemont no ha donat pistes, més enllà d’assegurar que serà al Parlament, a Barcelona, per al primer debat d’investidura que es convoqui. Lògicament, per aconseguir-ho, hauria de burlar el dispositiu policial que intentarà impedir que entri a Espanya sense ser posat a disposició de la justícia, primer per detenir-lo i qui sap si per empresonar-lo. Puigdemont i el seu entorn han parlat, han imaginat, han descartat i planejat com podria ser aquesta tornada.

La seva tornada impactarà de ple en les negociacions i/o l’acord entre ERC i PSC. Avui en un article a La Vanguardia, firmat per Marta Rovira, entre altres dirigents republicans, Esquerra s’adreça al PSC per avisar-lo que o hi ha “un pas endavant decisiu cap a la sobirania fiscal o no hi haurà cap acord d’investidura possible”. I recorda que “queden menys de dues setmanes per al termini que hem fixat per aconseguir-ho”. La incertesa no és cosa dels americans, només.

Bon dia.