L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La tanqueta de Cadis'
La seqüència de Cadis ens és coneguda: un greuge antic no resolt, la falta de reconeixement, una protesta indignada al carrer, la resposta desproporcionada del poder que s’expressa atrinxerada a través d’una tanqueta policial. I el problema que continua sense resoldre’s
Aquests dies hi ha enfrontaments entre manifestants i la policia a Cadis, on els sindicats i la patronal no arriben a un acord per al conveni del metall.
Ja fa nou dies que estem així, amb guerra de guerrilles urbana: la policia llançant pilotes de goma i carregant contra manifestants que els llancen pedres, cremen contenidors o posen objectes a la calçada per barrar el pas dels vehicles dels agents.
Com sempre passa, els incidents tenen un origen immediat, la pressió dels treballadors per aconseguir millors resultats d’un conveni i problemes que estan enquistats des de fa molt de temps. Cadis és la província amb més atur d’Espanya (una mitjana del 25%), però és que hi ha desenes de ciutats i pobles amb atur de més del 30%. Tres vegades més que la mitjana a Catalunya. És clar que el que ha tret la gent al carrer no és només un conveni, sinó que fa dècades que arrosseguen falta d’expectatives, vides subsidiades o en negre, o en la il·legalitat. La percepció de sentir-se oblidat, de no comptar, de ser una estadística, barrejada amb el trastocament general de la pandèmia, és un còctel explosiu. La falta de reconeixement, el fet de no sentir-se escoltat i sentir-se negligit, la humiliació, són combustible per la ira.
Com que els còctels explosius són molt plàstics, o sigui, molt televisius, ens deixen imatges símbol. A Cadis aquesta imatge ha estat la de la tanqueta.
La policia nacional ha volgut restablir l’ordre amb un material antidisturbis que envia simultàniament de part del poder un missatge de força i un missatge de desesperació perquè voler apagar els conflictes socials amb vehicles de guerra, gairebé, és una desproporció que convida a pensar. Perquè quan apareix la tanqueta, la gent pren consciència de la seva dignitat, i aleshores ja protesta contra dues coses: contra la situació econòmica i contra la resposta del poder (de l’Estat en aquest cas), que amb la tanqueta apareix com a abusiva.
La seqüència de Cadis ens és coneguda: un greuge antic no resolt, la falta de reconeixement, una protesta indignada al carrer, la resposta desproporcionada del poder que s’expressa atrinxerada a través d’una tanqueta policial. I el problema que continua sense resoldre’s.
Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.
