L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Surt a dos euros i mig per cap'

Al final, als perseguits pel Tribunal de Comptes els avalarà l’Institut Català de Finances. Mentrestant, el Govern continua buscant un avalador entre algun banc estranger, perquè els bancs espanyols no en volen saber res.

De manera que ara tothom està pendent de saber què farà el Tribunal de Comptes quan arribin els avals, si els acceptarà o no. I a jutjar pel que publiquen avui diversos mitjans, és difícil que els acabi acceptant, basant-se en la idea que no accepta diners públics per reparar mal ús de diners públics, i menys si són diners que venen precisament de l’administració perjudicada, que és la Generalitat, i que acceptar-los seria un frau de llei. 

En aquest punt, cal insistir: fer servir diners públics per a acció exterior de Catalunya, organitzar debats o pronunciar conferències és perfectament legal. I, per això, el govern de la Generalitat ja ha dit que no se sent perjudicat per l’acció exterior dels executius de Mas i Puigdemont entre el 2011 i el 2017. Som davant de l’acció de l’Estat per arruïnar literalment la vida d’una trentena de persones i que la resta del país s’ho miri, s'empassi saliva i escarmenti pensant què li podria passar al seu patrimoni o a la seva pensió de jubilació o als seus estalvis si fa política defensant la independència de Catalunya. És un cas de crueltat institucional i no hi trobaran ni un gram de justícia.

Algunes fonts diuen que potser el tribunal hauria acceptat el contraaval de l’Institut Català de Finances si hagués arribat amb l’aval d’un banc, però ja els hi vam comentar ahir: determinades institucions de l’Estat, on la majoria és conservadora, volen que tothom, també els bancs espanyols, tinguin por. 

Per això el conseller Giró va dir dimarts que no volia posar en un compromís els funcionaris de l’ICF  i, en canvi, ahir va dir que al final seria possible. 

Tant és que ahir socialistes i Esquerra canviessin cromos: el PSC va donar suport als avals de l’ICF i Esquerra va salvar el govern de Pedro Sánchez de perdre per un vot la llei sobre fer fixos els interins en la funció pública. Tant és que el govern espanyol vegi amb bons ulls l’aval de l’ICF, o que l’Advocacia de l’Estat no s’hi fiqui amb l’argument que la part afectada no és l’administració central de l’Estat. Tot això és igual, perquè el nacionalisme espanyol sempre troba l’organisme de l’Estat per arribar allà on no arriba amb els vots, que és a Catalunya.

Em consten casos concrets d’afectació personal, vull dir física i psíquica, en els perseguits pel Tribunal de Comptes. Tot plegat és un abús de poder i la negació de la política.

Per tot plegat, quan recordem que més de dos milions de persones van votar el 9-N i l’1 d’Octubre, apel·lem a la voluntat individual de cadascú de contribuir des de la Caixa de Solidaritat a evitar que l’Estat arruïni (més) aquells que van fer possible la consulta i el referèndum. 

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.