L'anàlisi d'Antoni Bassas: "On són els pobres?” i “No és violència masclista”, 'PP greatest hits'

L’altre dia, al portaveu del govern regional de Madrid –el govern d’Isabel Díaz Ayuso– li van preguntar per l’informe de Càritas que deia que a Madrid hi ha un milió i mig de persones en situació d'exclusió social, una xifra que és un 24% més que abans de la pandèmia. I el portaveu, que a més a més és conseller d’Educació, Enrique Ossorio, va contestar: “Si la població surt al carrer i veu que la Comunitat de Madrid és una regió rica, que quan a Espanya el PIB creix un 5,9% a Madrid creix un 6,5%, i que és la regió més rica d'Espanya, surt al carrer i veu que existeix pobresa i que s'ha de lluitar contra ella... Li diuen «a Madrid hi ha tres milions de pobres» i pensa... on deuen ser?”

“Por dónde estarán?” Quan una dada desmenteixi el teu relat triomfalista, ridiculitza-la. A Madrid no hi ha pobres perquè el portaveu del govern regional no els veu. I així val el que repeteix la presidenta Ayuso: “El món ens mira amb admiració. I el Madrid lliure no ha parat de créixer, i no com la Catalunya segrestada”.

Catalunya té xifres encara pitjors d’exclusió social; la diferència és que mentre que a Catalunya la pressió fiscal és alta (a Catalunya és paga el 45% de l’impost de patrimoni de tot Espanya), a Madrid presumeixen d’abaixar impostos, perquè l’efecte capitalitat funciona com una aspiradora de riquesa (d’aquí l'Espanya buidada). O sigui, a Catalunya, amb tot el que paguem, fem curt per cobrir les nostres necessitats. Per això a la dècada dels 10, l’independentisme era, també, la il·lusió d’un futur millor per a tothom. 

Què en queda d’aquella il·lusió? Tenim una enquesta d’ahir, la del Centre d’Estudis d’Opinió. El no a la independència arriba al seu màxim històric en aquest tipus d’enquestes: un 53% no vol la independència, davant del 38% que sí que la vol.

La línia vermella és el no a la independència, que des del 2019 no para de créixer, i la línia verda és el sí, que fa el camí contrari. Sobre com hem arribat fins aquí no cal que ens hi allarguem gaire: repressió, desunió, pandèmia, crisi econòmica, canvis de prioritats. Ara, si amb aquestes gràfiques tan favorables al no demanen al govern espanyol si volen fer un referèndum els contestaran que no. Amb Catalunya no les tenen totes, perquè –i aquesta és una part igualment important de l’enquesta– a la pregunta de si els catalans tenim dret a decidir el nostre futur com a país votant, la resposta del 72% és que sí, i la del 20% és que no. El Procés pot haver tingut molts defectes, però ha deixat clara una idea que honora aquest país: la de resoldre els conflictes.

I, per acabar, una altra roda de premsa. Feijóo, el moderat. Parla d’un cas en què un home amb conflicte amb la seva dona va matar els fills. “La violència masclista i la violència intrafamiliar són dos tipus de violència que existeixen. Vostè deu recordar tan bé com jo, perquè tots dos vivim a Galícia, que malauradament fa algun temps vam patir l’assassinat produït per un pare que, per un problema amb la seva parella, va assassinar els dos fills. Això no és violència masclista, això és violència intrafamiliar”. Això és exactament el que diu Vox. A la tarda, Feijóo va fer un tuit per corregir-se que encara el va posar més en evidència: perquè resulta que sent ell president a Galícia van canviar la llei per reconèixer que la violència vicària (agredir la mare matant els fills) era una forma de violència masclista. I aquest és el centrista i el preparat.

Que tinguem un bon dia.