L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Sobretot, no barregeu esport i política'

Avui es parlarà de finançament perquè es reuneix a Madrid el Consell de Política Fiscal i Financera, que és l’organisme on es troben tots els consellers autonòmics i la ministra el ram. La proposta catalana de tenir un finançament singular és vista, fins i tot, com una humiliació. És una patata calenta per a Pedro Sánchez si vol continuar tenint el suport de l’independentisme i per a Salvador Illa si vol els vots d'Esquerra per ser investit president. Algunes fonts consideren que la tornada de Marta Rovira podria accelerar l’acord entre PSC i Esquerra perquè la presencialitat faria les converses més fluides. Però si l’acord amb els socialistes l’han de ratificar les bases, Esquerra pot tenir un problema, sobretot perquè en cas de debat d’investidura Puigdemont tornarà i probablement serà detingut i empresonat, i aleshores, no hi ha normalitat possible, que és el que pretén l’amnistia. Volem comptar amb tots els actors polítics.

En aquest sentit, atenció al que va dir ahir Salvador Illa, que semblava posar una pista d'aterratge als republicans: es felicitava pel retorn de Marta Rovira i assegurava que no venen a trencar res del passat: “Els socialistes no venim a destrossar allò que s’ha assolit, venim a construir sobre el que s’ha assolit amb respecte cap a tothom. Ens alegrem de les primeres aplicacions de la llei d’amnistia a Catalunya. És una bona notícia que s’apliqui la llei d’amnistia i és una bona notícia que Marta Rovira i altres persones hagin pogut retornar a Catalunya. Això és el que volem els socialistes catalans, comptar a Catalunya amb tots els actors polítics”. És el cant de sirena d’Illa a Rovira o del PSC a Esquerra. Diu Illa que l'amnistia ha funcionat; home, no gaire, de moment. De vora 500 amnistiables, només ha estat aplicada a 74 persones, de les quals 50 són policies.

Però avui el tema del carrer no és ni el finançament ni la investidura, sinó la victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa.

Mai és tan clar que l’esport també és política com quan juguen les seleccions nacionals, perquè una selecció és aquell equip que abans que jugui sona l’himne nacional i després que jugui i guanyi permet exhibir una bandera amb alegria. Mirin aquesta foto a la portada de La Razón:

Les institucions de l’estat, el cap de l’estat que encarna la unitat en una societat dividida, s'aprofiten de l’èxit dels esportistes perquè en un món dividit, no hi ha res que uneixi més que l’alegria per un triomf que permet abraçar-se per un parell d’hores als que no es poden veure perquè s’odien, agafats tots a la mateixa bandera. En aquest sentit, també, no us perdeu la crònica de l’Albert Llimós, que se’n va anar a Rocafonda, a Mataró, a seguir el partit pels carrers del barri de Lamine Yamal.

Allà hi va haver alegria desfermada, però també reflexions com aquesta: “Es posa el focus en l’èxit d’un nen que ha sortit d’aquí, però és perillós normalitzar-ho, no és la realitat de la resta de veïns del barri”. 

Bon dia.