L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Ha estat una setmana de pena'

No m’acabo de creure que no s’hagin aprovat els pressupostos de la Generalitat i que, de retruc, tampoc no n’hi haurà a Espanya. Sí, ja sé que és una notícia d’abans-d'ahir i com que tot va molt de pressa, ara toca parlar de si Puigdemont es presentarà a les eleccions o no. Ara en parlarem, però el que ha passat aquesta setmana em sembla una greu irresponsabilitat col·lectiva. Molt queixar-nos, amb raó, que l’Estat inverteix poc a Catalunya, però som nosaltres sols els que desaprofitem l’oportunitat de disposar de 2.648 milions més que l’any passat. El departament d'Educació era el que creixia més, 682 milions més, i els diners per a Cultura augmentaven un 18,7%. L’emergència social queda tocada. No es podran fer totes les actuacions previstes per modernitzar regadius ni es podrà aplicar la reducció de l’IRPF a les rendes baixes. Que no s’hagin aprovat uns pressupostos així és una vergonya. El no als pressupostos va contra l'interès general, per això en parlo encara avui. Si poden, llegeixin aquest article que avui publiquem del doctor en economia i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra Albert Carreras, que diu: “L’espectacle al qual hem assistit dona raons als antipolítics de tota mena. Atès que l’espectacle es repeteix amb freqüència, la temptació d’esdevenir antisistema i antipolític és alta, perquè la política surt cara (malbarata recursos públics) i, com es pot veure, ens empobreix a tots. Els nostres representants polítics pensen en els ciutadans? Quines forces polítiques poden treure profit d’aquest dubte? No vull ni pensar-ho. La vida no ens la compliquen sempre des de fora”.

També els dic que, per enrabiat que estigui, a mi no em trobaran en l’antipolítica, i no ens hi haurien de trobar. Vaig néixer en dictadura i l’antipolítica ja sé on ens porta. I, per desgràcia, la democràcia té aquests efectes disfuncionals a tot arreu. Perquè és un instrument que demana molta responsabilitat individual i col·lectiva i alguna dosi de generositat.

Posats a aixafar guitarres, la convocatòria d’eleccions ha deixat en segon pla fins i tot l’aprovació de la llei d’amnistia al Congrés.

I això que el moment és històric. Ara, que serveixi per obrir una nova etapa en les relacions entre Catalunya i Espanya, caldrà veure-ho (i en les relacions Catalunya-Espanya els pessimistes guanyen gairebé sempre, per desgràcia).

I sobre les eleccions, el factor clau és Puigdemont. Ha estat declarat l’enemic públic número 1 i el seu ganxo electoral posa en guàrdia els competidors. Precisament per això, al seu entorn creuen que amb l’avançament electoral han intentat frenar-lo, igual que amb la primera redacció de la llei d’amnistia. Que no s’entén que no haguessin ajuntat les catalanes amb les europees per estalviar costos, guanyar eficiència i emprenyar menys la gent que haurà d’anar a les meses. 

Què farà el president a l’exili? Es pot presentar a les catalanes i a les europees sempre que, després de les eleccions, renunciï a un dels dos escons, perquè als dos Parlaments alhora no hi pot ser. Puigdemont està decidint si es presenta o no a Catalunya i la setmana que ve comunicarà la decisió. En tot cas, cal recordar que ara no hi ha ordres de detenció contra ell i que la immunitat com a europarlamentari no la perdria fins que no es constituís el nou Parlament Europeu.

Bon dia.