L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Sánchez fa la campanya del PSC: del «Tornarà Puigdemont?» al «Plegarà Sánchez?»'

Pedro Sánchez, hagi estat una qüestió purament personal o no, ha fet caure el seu anunci com una bomba just quan comença la campanya electoral catalana. La carta de Sánchez dient que s’atura a reflexionar i que dilluns dirà si plega em recorda allò que deia Felipe González: que al començar una campanya has de llançar un coet al cel perquè tothom se’l quedi mirant, metàfora que vol dir que tu ets el que ha de dominar la conversa i fer-ho girar tot al teu voltant. Quin candidat portava fins ara la iniciativa emocional, en aquesta campanya? Puigdemont i la possibilitat que tornés a casa després de més de sis anys d’exili. “Tornarà Puigdemont?”, era la pregunta. Des d’ahir al vespre la pregunta és “Plegarà Sánchez?”. 

El president espanyol dona a la campanya del PSC un punt d’èpica i d'emotivitat que no tenia, començant pel candidat, Salvador Illa. Sánchez diu als votants "fixeu-vos el calvari que ha de passar algú com jo que s’atreveix a provar una amnistia per als independentistes catalans per afavorir la convivència a Catalunya”. Involuntàriament o no, Sánchez està convocant un plebiscit a Catalunya, que sap que és la reserva de vots socialista a Espanya. Fins i tot en el supòsit que Sánchez no hagi pensat en les eleccions catalanes (tot i que l’obligació d’un responsable polític és calcular totes les conseqüències), la repercussió per a la campanya de les catalanes és un canvi de conversa. Gràcies a Sánchez el PSC li disputarà ara a Puigdemont la condició de vot més emotiu, urgent, de ser “més que un vot”.

Què anunciarà Sánchez dilluns? Com diu David Miró: "Si no plega quedarà en l’ambient la sensació que tot era fum i que mai va tenir la voluntat real de plegar. A més, cal tenir en compte que a Sánchez el que sempre li ha agradat és sorprendre i trencar tòpics, desmentir la seva

biografia i fer el contrari del que se n’espera. [...] I quin millor final de biografia política que plegar per amor?” 

Teòricament, passi el que passi l’amnistia s’aprovarà igual, perquè la llei es vota abans del primer dia en què legalment es poden convocar noves eleccions.

Esquerra i Junts se’n malfien. Missatge de Marta Rovira d’ahir al vespre: “Empatitzo amb el dolor. Però el dia que t’acusin d’haver utilitzat la violència per defensar la democràcia, de terrorisme per defensar la justícia i els drets humans… i hagis d’agafar quatre coses, acomiadar-te de la família i trobar un lloc des d’on poder seguir defensant les teves idees, i que vagin passant els anys, què faràs? Només hi ha una manera de lluitar contra l’extrema dreta: plantar cara i no parar”.

A l’entorn de Puigdemont ho troben “rar i sospitós”. Puigdemont va dir ahir: “Però si no és un moviment tàctic i realment la raó és la campanya de les dretes espanyoles en contra de la seva presidència fent servir la seva família –sé perfectament què se sent en aquest cas–, i creu que el seu lideratge s'ha afeblit a conseqüència d'això, sempre pot presentar una qüestió de confiança i aclarir tots els dubtes que ha desfermat aquest moviment imprevist”.

Els dos partits s’exclamen que ara sigui Sánchez el que parli de lawfare, de guerra bruta judicial de la dreta, quan el PSOE es va resistir a incloure el concepte lawfare en el text del pacte PSOE-Junts per a la investidura de Sánchez.

Finalment, a Catalunya hem vist moltes reputacions destrossades per informacions que no s’aguantaven, algunes inventades per la policia i a les quals la justícia donava credibilitat. I el PSOE no en deia res. ¿Oblida Pedro Sánchez que Vox va exercir l’acusació particular al Suprem contra els presos polítics assegut al costat dels fiscals i l’advocada de l’Estat? Vull dir que la irrupció de l'extrema dreta no és només als platós de TV, sinó a les institucions i des de fa dies. El problema de Sánchez és que ara li toca a Begoña Gómez, la seva dona, i això li crea uns problemes personals que mereixen comprensió humana. 

Bon dia.